divendres, 2 de desembre del 2011

Moviments navals russos a Síria*



Tal com anunciava el CEEC dimarts, Moscou ha desplegat tres unitats de superfície en aigües sirianes. A banda de la protecció d'una de les seves peces a la zona, hi ha més implicacions que tot seguit analitzem.

No és cap secret que Moscou i Damasc mantenen estrets vincles des de fa dècades. Recordem per exemple la mobilització d'unitats aero-transportades soviètiques durant la Guerra del Yom Kippur (1973) quan les IDF s'aproximaven a la capital siriana després d'un audaç contraatac cuirassat. Actualment hi ha uns 100.000 ciutadans russos a Síria. Tot i que la protecció dels propis compatriotes és una excusa clàssica per buscar intervencions militars, aquest no és el cas. En primer lloc, trobem el port de Tartus, l'únic en enclavament naval de l'Armada russa a la Mediterrània després de la caiguda de Gaddafi. Aquest port serveix de punt d'abastiment, manteniment i estacionament des del 1971. Amb una capacitat de projecció de força bastant limitada, Rússia no es pot permetre anar perdent bases a l'estranger. De l'altra, tenim el fet que el règim dels Al-Assad és un dels principals clients de material militar rus. I no ens referim a les omnipresents armes d'infanteria (AK, RPG, etc...). Síria és un client important de productes d'alta tecnologia. Hi trobem un parell d'exemples: els SAM S-300P i els míssils de creuer P-800 Yakhont (SS-N-26 en codi NATO). En el cas dels S-300P, tot i que són informacions no confirmades, podrien haver entrat a l'estat baasista amb la flotilla russa. Es tracta d'un dels millors sistemes de defensa antiaèria existents, amb un abast de 150 km i capacitat per seguir i atacar una dotzena d'objectius simultàniament. De ser certa la presència dels S-300P, això donaria capacitat a Síria per amenaçar l'espai aeri de la base d'Inçirlik (a menys de 130 km de la frontera turco-siriana), o bona part del nord d'Israel, arribant fins a Netanya en cas de ser instal•lats al Golan. Respecte als P-800, es tracta d'un contracte formalitzat, tot i que no s'han especificat les quantitats. Fa temps que tant els Estats Units com Israel pressionaven per la cancel•lació del contracte, no obstant, la voluntat ( o necessitat) russa ha prevalgut. Els Yakhont tenen un abast de 300 km ( 120 en baixa cota), 300 kg de càrrega i 3 tones de pes al llançament. La seva velocitat, de 1.000 m/s els fa un adversari realment difícil d'interceptar. El seu sistema de guiat és mixt, necessiten que se'ls assenyali la posició de l'objectiu abans del llançament, i en la fase final d'aproximació activen el radar de cerca. Certament, sense la superioritat aèria per garantir la informació en temps real dels possibles objectius és molt difícil que es puguin utilitzar els P-800 amb èxit. Ara bé, en unes aigües tant transitades com les de la Mediterrània, seria extremadament perillosa una andanada de míssils Yakhont cercant preses... Llençats des de Tartus podrien arribar gairebé fins a Tel Aviv, o la pràctica totalitat de Xipre. És més, la flotilla russa tot i que no s'enfrontarà a les unitats de l'OTAN ( Putin i Medvedev poden ser motes coses, però no pas estúpids ), sí que pot ser un vector ISR per la les forces sirianes.

Respecte a les unitats de superfície russes, tant les agències d'informació russes com sirianes no n'han especificat més informació, per ara. Per la rapidesa amb que han arribat a l'escenari d'operacions, creiem que han de ser de la Flota del Mar Negre. De ser així, podem especular amb cert fonament que hi ha un creuer de classe Slava (10.000 tones, 16 ASCM + 64 SAM), un destructor classe Kashin ( 4.400 tones, 32 SAM) i alguna unitat de tipus Krivak-III. Ara bé, el que destaca més d'aquesta mobilització naval, és l'anunci de l'enviament del Kuznestov, procedent de la Flota del Nord. Recordem que és l'únic portaavions que té actualment queda a Rússia, i no hi ha notícia de que se'n iniciï la construcció de nous fins d'aquí sis anys, com a mínim. Malgrat que portaveus russos anunciessin que el desplegament estava previst des de feia un any, no deixa de ser simptomàtic de la importància de la situació. Com a darrera consideració, no hem de perdre de vista les properes eleccions russes. Tot i ser una partida amb cartes marcades, sembre va bé una injecció d'orgull nacional per distreure la població. Enviar una esquadra ( encara que per ara sigui petita) és una manera d'aconseguir-ho.

En conclusió, Moscou ha decidit jugar un paper actiu més enllà de les accions al Consell de Seguretat de l'ONU. És una operació que comporta un cert risc, però potser es pitjor la perspectiva de perdre un soci que proporciona ingressos i projecció estratègica. En el cas de les vendes d'armament russes, la davallada es fa cada cop més crua des de que la Xina ha passat de ser client a competidor comercial. Respecte a la projecció, possiblement la Mediterrània ja no és un escenari important ( com si que ho són l'Àsia central i el Pacífic), però perdre poder no és una perspectiva agradable per ningú. Restarem a l'espera de més esdeveniments.

Pol Molas
Analista del CEEC
*Article publicat al web del CEEC el passat dijous 1 de desembre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada