dijous, 28 de febrer de 2013

Shipbuilding is a priority*

An Interview with Sean J. Stackley
The Assistant Secretary of the Navy for Research, Development & Acquisition (RDA) has been the chief U.S. Navy and Marine Corps weapon buyer since 2008. He is a former Navy surface-warfare officer and oversaw the San Antonio–class amphibious program while in the service. Secretary Stackley spoke recently in the Pentagon with Naval Institute Online Editor Sam LaGrone.

Proceedings: In the current fiscal and legislative climate, how do you feel about the future health of the shipbuilding program?

Stackley: First, shipbuilding is a priority not only in the Navy budget but also with the Department of Defense and Congress. Though there’s great uncertainty on the outcome of sequestration, we will ensure that shipbuilding remains a top consideration in our budget and budget decisions. When you foresee what might happen in 2013, start with what has happened already in the authorization and appropriations. In both cases, not only did Congress support our 2013 request but strengthened our shipbuilding program through respective actions of the Defense committees. Congress has come back with marks that are pending on the appropriations side to potentially include an additional destroyer and significant funding toward a submarine within those respective multiyear ship buys.

Proceedings: What concerns you the most in the short term about the shipbuilding budget?

Stackley: Clearly in shipbuilding, more so than in other areas of defense procurement, we really have to take a long view. We strive to maintain consistency with the 30-year shipbuilding plan that we submit each year with the budget. In 2013 the plan laid out our force construct in terms of what we need not just to build, but the Fleet we need to support for the near-term, mid-term, and long-term requirements. It’s really stability in the total program that’s equally critical to ensure support for the right force structure and the right balance of forces to meet the Navy’s missions.

Proceedings: What are some particular areas of concern that you can be a little more specific about?

Stackley: Let me start with balanced force. The Navy’s force structure calls for a balance of carriers, surface combatants and amphibious ships, submarines, and auxiliaries. The build rate that we lay out first in the 30-year plan, then inside the Future Years Defense Plan, and then in the annual budget is all-critical to support the balanced force. We have to balance the force requirements with the budget. And we have to consider the industrial base in the shipbuilding plan.
We didn’t simply ask for two DDG-51s [Arleigh Burke–class guided-missile destroyers] in 2013; we asked for the authority for a multi-year deal. One of the challenges was that, while we would like to sustain a build rate of two destroyers per year, balancing that program requirement with the budget resulted in a nine-ship request over a five-year period. Therefore, we’ve been working with Congress to leverage the program’s savings and stability to meet the ten-ship requirement.
In submarines, we have a similar scenario where our requirements would drive us to a two-submarine-per-year rate, but budget constraints in 2014 limit us to one submarine in that year but inside the construct of a multiyear. Once again, while our request was for a nine-boat multiyear, we have been working closely with Congress and have support from all four Defense committees to procure a ten-boat multiyear. These two programs, alongside the Littoral Combat Ship program, are good examples of leveraging stability to achieve affordability and best meet our requirements while sustaining our industrial base in a tough budget environment. We are more challenged, however, in our amphibious and auxiliary-ship programs due to low rates of production and associated impacts to the industrial base.

Proceedings: You’ve said in the past the Navy needs to seek “80 percent solutions,” for programs moving forward to cope with fiscal realities. Is that still the case?

Stackley: I would describe it as the standard way of doing business today. You’re trying to manage a very complex matter between what was the original requirement and ultimately what you’re dealing with regarding cost and execution on the shipbuilding side.
Today we’ve moved to a process where affordability has been brought to the table as a requirement on the front end. We’re effectively, in the requirements-definition process, making the trades up front to ensure the program that follows is affordable and executable. Program by program we’re being very careful to bring the best information we have in terms in of cost vs. capability to the front end of the process to ensure affordability of the end item we’re procuring.

Proceedings: Can you define some examples of that thinking?

Stackley: The Mobile Landing Platform [MLP], which is being followed on with the Afloat Forward Staging Base [AFSB], is a great example. But other major shipbuilding programs are following suit. The Ohio Replacement Program [OR] is one that is of great interest. We spent a lot of time in drafting a capabilities document, understanding what the costs of the respective capabilities of that boat would be and making trades to ensure the affordability of the boat was within our reach.
The OR Analysis of Alternatives [AOA] looked at a number of variants to support the mission and priced those out. The results of the AOA were used in making initial requirements decisions. But subsequent trades in capabilities and requirements were necessary to bring the estimates for procurement of the OR within what we consider to be affordable.

Proceedings: How does affordability factor into the design of the OR?

Stackley: Let’s start by defining requirements for a strategic deterrent that will be in the Fleet potentially to a 2080 time frame. That right there is a challenge. You have to project what the threat will be and what the technology in the near- to mid-term will support to ensure the submarines built in the 2020s to the 2030s will remain effective until 2080. Concerns have been raised that the pursuit of affordability on OR comes at the expense of needed capability. To be clear, the capability of the OR will be far superior to the capability of the Ohio. That should never be misunderstood. We are reducing the number of missile tubes. That reduction was determined after significant analysis across Strategic Command, the Department of the Navy, and the DOD to determine what capacity that leg of the triad needs to deliver to meet the strategic requirement. Using the existing Trident D5, the number of missile tubes can be reduced. Consideration for increasing the size of the missile tubes for some potential future ballistic missile brought cost into the discussion. It was determined that it’s not necessary to increase the size of the missile tube to remain effective as a strategic-deterrent platform. Similarly, each characteristic of this major program has been scrutinized to ensure this critical asset is capable of its mission at the most affordable price.

Proceedings: Another important program is the DDG-51 Flight III. How is the design proceeding?

Stackley: Let me start with radar. We’re in a competitive down-select for the radar. One thing we have learned in the decision to go toward Air and Missile Defense Radar [AMDR] was that it is the exact right decision with regard to capability and the maturity of the technology. We have extremely high confidence regarding the performance of the radar and the schedule that it’s on to support Flight III introduction with the 2016 ships. The risk associated with that integration is limited to the AMDR aspects of the ship’s design and we have over the past several years been looking at different approaches in supporting the AMDR on the Flight III. We have arrived at what I believe to be the right balanced design to address the space, weight, and cooling requirements of the AMDR while delivering the significant capability that radar promises and doing this at a level of risk and cost that fits our means.
An upgrade to the power-distribution system will be needed to support the AMDR, but that fits within the footprint of the current system of the DDG-51 Flight IIA. A weight penalty comes with that much added radar topside. It’s offset some by the nature of the radar’s design, but that becomes a limiting a factor in how much radar we can add to the Flight III ship. So when we look at the capability we can deliver in Flight III, it will meet the established requirements. We are effectively going to be top-end, limited in terms of future growth to the radar.
When you look at the long-range shipbuilding plan, you start to see reference to a Flight IV destroyer out in the 2020s. While AMDR will be critical to meeting the near- to mid-term requirements, we look forward in the longer term to a Flight IV destroyer to pace the threat.

Proceedings: The shipbuilding industry struggled through the 1990s and the early part of the 2000s. Now four years after you’ve taken over your role as the assistant secretary for RDA, how to you perceive the health of industry?

Stackley: We have to be careful that we don’t break or harm the industrial base that we rely on for the long term. In our shipbuilding plan, the Navy has made a very concerted effort to stabilize requirements, drive affordability, and also balance consideration of our industrial base.Whether you’re looking at the 30-year plan or the FYDP, a couple of things become clear.
The nation has one shipbuilder for aircraft carriers, Newport News Shipbuilding. Our plan is to build carriers at a five-year center. In terms of Newport News and carrier construction, today the CVN-78 dominates production at that shipyard. That’s the first of the Gerald R. Ford class and it brings with it all the challenges associated with a first-in-class ship. While we complete that lead ship and basically march it toward its delivery to replace the Enterprise, which we recently decommissioned, we are also building the construction plan for CVN-79, and a focus of that plan is on affordability. It’s capturing the lessons learned not only from the first in class but also from the best practices in shipbuilding to drive the cost of the follow-on ships down to a more affordable level. That means commitment by the shipbuilder toward every step of the process. Planning, design, material procurement: We’ve been working very collaboratively with what forms a major piece of the Newport News business base for the immediate future.
Between Newport News and Electric Boat, our submarine program has effectively ramped up to two boats per year. Both of those builders are at an efficient production level for submarine construction. In the long-term plan there are a couple of years where we drop down to one boat a year and we have a period of one boat per year in the mid-term when the OR is being built. In total, submarine construction is at a very healthy level for the near and long term.
When you shift to surface combatants, we have two builders, Bath Iron Works and Ingalls Shipbuilding. Our challenge is to sustain a minimum of a two-destroyer-per-year build rate to ensure efficient production levels out of our surface-combatant builders.
Amphibious and auxiliary construction is probably our greatest challenge in terms of industrial base. Today, in terms of amphibs, we have 30 across the big decks, LSDs and LPDs currently in the Fleet. Amphibious-ship construction is at a low level, and that’s a fairly critical concern for Ingalls shipbuilding. NASSCO [National Steel and Shipbuilding Company] is our lone shipbuilder of auxiliary ships and is building the MLP and the AFSB. The next auxiliary shipbuilding program, the T-AO(X) [next-generation oiler] is in the 2016 timeframe. We’re working closely with Congress to get the AFSB authorized and appropriated, which will provide stability for NASSCO until competition for the T-AO(X) opens. NASSCO is also a shipbuilder competitive in the commercial shipbuilding environment and has recently secured commercial shipbuilding construction that intermixes with its naval shipbuilding, helping the company shore up its business base.

Proceedings: How is shipbuilding quality in your view?

Stackley: In certain shipbuilding programs, quality has not been a problem whatsoever. I would tell you across the board the shipbuilders are meeting the requirements as they relate to quality. Yes, there were challenges in the recent past, but the measures that have been taken by the shipbuilding industry have raised the bar in terms of quality and completion of the delivered ships. We’re satisfied in that regard. In certain shipbuilding programs quality has not been a problem whatsoever. When we saw lapses in quality, the shipbuilders have addressed issues, and now the focus is on driving down the cost of delivering that quality. Across the board in shipbuilding, our priority is the affordable solution, and the key to affordability is stability—in requirements, build rates, quality, and wholeness for our Fleet at sea through modernization and maintenance.

* Entrevista publicada a la revista Proceedings (USNI). Interessantíssim document per comprendre la planificació i els requeriments en construcció naval dels Estats Units. No són on són només pels diners sinó per la capacitat de planificar, re-avaluar i innovar constantment.

dimecres, 27 de febrer de 2013

China Navy receives first Type 056 Jiangdao-class corvette

The Chinese People's Liberation Army (PLA) Navy has received its first Type 056 Jiangdao-class corvette in Shanghai, aimed at boosting its maritime defence capabilities amid the East China Sea Islands regional ownership disputes with Japan.
Designed as part of the ongoing military modernisation programme, the first helicopter-equipped Type 056 corvette, with hull number 582, will be deployed to patrol and escort ships and submarines during missions in waters it claims in the South and East China Seas.

A total of 20 Type 056 Jiangdao-class vessels have been ordered by China to replace its ageing existing fleet.
Featuring increased stealth and a sleek design to reduce clutter, the new corvette is armed with a 76mm main gun, 30mm remote weapon systems, YJ-83 sea-skimming anti-ship cruise missiles in two twin-cell launchers, as well as FL-3000N short range missile system, as reported by RTnews."A total of 20 Type 056 Jiangdao-class vessels have been ordered by China to replace its ageing existing fleet."
With a full load displacement capacity of 1,440t, the vessel has a range of 2,000nm and can cruise at a speed of 28k.
Capable of accommodating a crew of 60, the Jiangdao-class corvette also features strong electromagnetic compatibility and a wide application of advanced technologies.
Primary missions of the new frigate include patrolling, guarding and escorting, as well as anti-submarine operations, in addition to carrying out independent missions against sea targets or in coordination with other forces.
The PLA Navy aims at enhancing capabilities to defend its national security and territorial integrity, while safeguarding China's maritime sovereignty, rights and interests.

* Notícia publicada a Naval Technology. La transformació de la PLAN continua en tots els camps tant qualitativament con quantitativa. Una assumpció del "think big" versió xinesa._________________________________________

dimarts, 26 de febrer de 2013

Is China working on a nuclear reactor for aircraft carriers?

China may have kicked off a research program aimed at developing nuclear reactors to power its future aircraft carriers.
A report posted on the website of the state-owned China Shipbuilding Industry Corporation (CSIC) on Feb. 19 stated that the Ministry of Science and Technology has formally kicked off an effort to develop nuclear power plants for ships. Interestingly, that post has been taken down after it was viewed 682 times.
Luckily for us, a cached version of the page can still be seen here
. This is a (very) rough translation of the key sentence on the site:
The Ministry of Science and Technology's nuclear power shipping critical technology and safety research Project 863 and small-scale nuclear reactor generation technology and its application demonstration supporting technology project has formally been set up.
While the report doesn't say anything about aircraft carriers, CSIC is the firm that turned the hulk of the former Soviet ship Varyag into the Chinese navy's first carrier, the Liaoning. China is supposedly working to field at least two more carriers in the next decade.
It should be noted that China already has a fleet of nuclear-powered attack and ballistic missile submarines. This article
 in the South China Morning Post, which first reported the new reactor program, points out that building a nuclear carrier may be the next logical step for the Chinese navy. Still, Jeffrey Lewis of the James Martin Center for Nonproliferation studies downplayed the significance of the new program, saying that Chinese engineers could simply put larger versions of their existing submarine reactors into carriers.
"They might wish to make [the reactor] more powerful, but that's easy as they don't have to shoehorn it into a submarine," Lewis told Killer Apps.
All of the U.S. Navy's aircraft carriers and submarines are nuclear powered. The key advantage of nuclear powered ships is that they don't have to refuel nearly as often as conventionally fueled vessels -- think decades rather than months. (On a side note, naval nuclear reactors tend to use highly enriched uranium
, the same stuff that's key to making nuclear weapons.)
China's planed homemade carriers are said to be based on the Liaoning's design and will incorporate lessons learned from operating the "starter carrier," as she has been called.
 Media reports have suggested that the first two locally built carriers will be conventionally-powered and enter service around 2015, with a third nuclear-powered vessel possibly entering service around 2020.
The Liaoning was launched in Ukraine as the Varyag in 1988, but construction ceased by 1992 due to the fall of the Soviet Union. She sat in a Ukrainian shipyard for a decade, eventually gutted of engines, electrical systems, and combat equipment. China bought the hulk from Ukraine in 1999, saying that it planned on turning the ship into a casino. In 2002, the Varyag was towed from the Black Sea to China and was refitted. In 2011, she put to sea under her own power for the first time. Last November, Chinese fighters made their first landings and takeoffs
 from the Liaoning's deck. So much for that casino.

* Notícia publicada a Foreign Policy. L'avenç del programa de portaavions xinés continua endavant. Òbviament, necessita molt més ( logística, personal qualificat, escorta,...). Però el desenvolupament de reactors nuclears podria ser una fita remarcable.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Una Infanteria de Marina catalana (III)*

quina mena d'IM per a Catalunya? En el primer article he explicat què la Infanteria de Marina (IM) era un cos d'infanteria especialitzat en la projecció de poder des del mar sobre terra (entre d'altres coses), concepte sobre el qual s'aixopluguen les operacions amfíbies i la resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de forces expedicionàries. En el segon article he explicat per què Catalunya necessita cobrir aquestes funcions en el seu sistema de defensa, i per què un cos d'IM estarà més preparat per fer-ho que no pas una unitat de terra convencional. En aquest article, que clou aquesta sèrie, oferiré algunes pinzellades sobre quina mena d'IM seria òptima per les necessitats d'una Catalunya independent. Com explicava al primer article, existeixen diversos models d'IM ben diferents entre si. En particular, podem diferenciar-los segons les seves dimensions, d'una banda, i segons la seva institucionalització (és a dir, segons el lloc que ocupen dins les Forces Armades del seu país). Pel que fa al primer d'aquests aspectes, trobem en un primer lloc a la IM nord-americana, amb 200.000 efectius agrupats majoritàriament en quatre divisions d'infanteria i quatre ales aèries; la resta d'IM's, per contra, queden a molta distància dels Marines nord-americans: la segona IM més gran del món, la de Corea del Sud, d'uns 28.000 efectius aproximadament. Cal dir que "més gran" no significa necessàriament "millor": algunes de les IM's més prestigioses del món, com ara la britànica, amb prou feines arriben als 9.000 efectius. En el cas de Catalunya, probablement l'òptim seria prendre com a inspiració (que no com a model de còpia) la IM d'un país de mida geogràfica i demogràfica similar al nostre: els Països Baixos. La IM neerlandesa, una de les més prestigioses del món, compta amb prop d'uns 5.000 efectius repartits en quatre batallons. Amb aquestes mides, la IM neerlandesa és capaç de desplegar-se en 18 hores arreu del món per dur a terme des d'incursions de comando fins missions de manteniment de la pau, passant Una IM de l'estil de la neerlandesa, d'uns 5.000 efectius, petita, àgil i ben entrenada, seria suficient per dotar Catalunya d'una brigada dedicada a les operacions expedicionàries, una altra a la protecció d'instal·lacions i alguns efectius destinats a operacions especials, a missions administratives i a propòsits cerimonials. Suficient, en la meva opinió, pel que necessitarà aquest país de la seva IM un cop esdevingui independent. Pel que fa al segon aspecte que he esmentat, la institucionalització, existeixen tres maneres diferents de dotar d'entitat a un cos d'IM: com a Força Armada independent al nivell de l'Exèrcit de Terra (ET), l'Armada o la Força Aèria; com a cos diferenciat dins l'Armada; o com a cos diferenciat dins l'ET. El primer model és el propi d'Estats Units (1); el segon és el cas més habitual, que podem trobar a Estats com el britànic, el neerlandès, l'espanyol o el rus; el tercer i últim cas el trobem en comptades ocasions, com ara el cas de Grècia o el d'Israel (2). El primer model seria descartable pel cas de Catalunya per un motiu: no és casualitat que es limiti a un sol cas i que aquest sigui, precisament, el de la IM més extensa i prestigiosa del món, la nord-americana. Queda, doncs, la tria entre situar la IM dins l'estructura de l'Armada o de la de l'ET. Una primera intuïció ens podria conduir a pensar que, com a cos d'infanteria, el més lògic seria que la IM s'integrés dins l'ET; al cap i a la fi, les unitats de paracaigudistes, per exemple, depenen de l'ET i no de la Força Aèria. Tanmateix, entre les unitats de parcaigudistes i les IM's hi ha una importància: si bé totes dues "s'inserten" a terra provenint d'un altre entorn (l'aire en el cas dels paracaigudistes, el mar en el cas dels infants de marina), el fet és que pels paracaigudistes l'avió és bàsicament "el taxi" que els porta a l'escenari de les operacions; per contra, en el cas de les IM's, els vaixells són part integral del seu sistema de combat. La flota, per les IM's, no només té funcions de transport, sinó també de centre de comandament, de línia d'aprovisionament i de suport armat (via míssils, artilleria i unitats aeronavals). Una bona part de l'èxit de les operacions amfíbies (vitals per assegurar la capacitat de projecció de poder d'un país sobre el litoral) tenen a veure precisament amb la bona coordinació entre les unitats navals (incloent l'aviació naval) i terrestres implicades. Precisament per això, la tendència general ha sigut la d'enquadrar els cosos d'IM dins les forces navals enlloc de fer-ho dins l'ET. Si observem els països que han fet el contrari, ens trobem en primer lloc amb el cas de França, en el que existeixen les anomenades Troupes de Marine. Contra el que pugui semblar, aquestes no són autèntiques unitats d'IM, sinó tropes originalment fetes servir en missions colonials i que, per raons històriques, han sobreviscut a la desaparició de l'imperi colonial francès. Només alguna unitat d'aquestes Troupes de Marine està especialitzada en les operacions amfíbies i, en general, i malgrat disposar d'una marina amfíbia impressionant, el cert és que França es troba per sota d'Estats com l'espanyol o el britànic en termes de doctrina i preparació per les operacions amfíbies. La resta de països que han optat per la integració de les seves IM's dins l'ET (com ara Israel o Grècia) es troben en una situació similar, amb forces d'IM més o menys preparades per operacions amfíbies però sense arribar als nivells de preparació, doctrina i coordinació amb les forces navals propis ja no de la IM dels EUA, sinó de les de països com Gran Bretanya, Països Baixos o Corea del Sud, tots els quals mantenen les seves IM's com a tropes de terra de les seves Armades, en un sentit similar a com l'aviació naval la composen normalment les unitats aèries de l'Armada, enlloc d'unitats aèries embarcades però vinculades a la Forces Aèria. En general, tots els països que han decidit establir i mantenir un cos d'IM han optat per aquesta forma d'institucionalització, tinguin o no tinguin tradició en aquest camp. Un cas significatiu és el de la Xina, amb unes Forces Armades fortament centrades a l'entorn de l'ET, i que no obstant, en crear la seva IM en data tan tardana com els anys 80, va decidir situar-la dins l'estructura de l'Armada. De fet, entre els esforços de l'Armada xinesa per esdevenir una blue-water navy, amb capacitat d'influència global, es troba l'expansió gradual del seu cos d'IM, tant en efectius com en mitjans i equipament. En conclusió, opino que l'establiment i el manteniment un cos d'IM petit, àgil i ben entrenat, d'uns 5.000 efectius, i integrat dins la futura Armada catalana, és la solució òptima per garantir la seguretat de les instal·lacions navals i donar resposta a les necessitats d'una Catalunya independent pel que fa la projecció de poder sobre el litoral. No es tracta de tenir els mitjans per conquerir Iwo Jima, sinó de disposar d'una unitat preparada per respondre a les crisis emergents que puguin afectar-nos arreu de la Mediterrània, des de l'activitat dels pirates marítims fins la desestabilització d'algun país de la Conca, tot aprofitant la logística i la mobilitat que ofereixen les forces navals, d'una banda, i la flexibilitat i capacitat d'intervenció que atorga el domini de les operacions amfíbies, d'una altra. ------- (1) El Cos de Marines dels EUA es troba, juntament amb l'Armada, sota control civil del Departament de l'Armada; a nivell militar, però, es tracta de dos serveis amb lideratges separats, malgrat que de fet l'Armada proveeix el Cos de Marines de bona part de la logística i de les unitats no-combatents (com ara els sanitaris) necessaris per que aquest Cos dugui a terme les seves missions. Podem veure, doncs, que fi * Tercer dels articles publicats per Derna (pseundònim de l'autor que vol mantenir-se en l'anonimat). des de Blau Naval expressem la nostra gratitud per la confiança dipositada en aquest blog.

dissabte, 9 de febrer de 2013

Una Infanteria de Marina catalana ( II)*

Per què una IM per Catalunya? A l'article anterior vam veure què és la Infanteria de Marina (IM) i quines funcions acostuma a complir per aquells governs que decideixen disposar-ne d'una. Concretament, havíem vist com a funcions característiques de la IM: 1) la protecció d'instal·lacions navals o d'ultramar (en alguns casos, fins i tot ambaixades); 2) el manteniment de la capacitat militar per dur a terme operacions amfíbies; i 3) la resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de la intervenció de forces expedicionàries. També havíem vist que aquestes dues darreres tasques (operacions amfíbies i operacions expedicionàries de resposta ràpida) es poden aixoplugar sota el concepte de projecció de poder sobre els litorals. Tenint en compte la geografia de Catalunya, la importància i potencial que el comerç marítim representa pel nostre país en virtut d'aquesta geografia, i el paper vital que juguen els mars i els litorals en el món de la globalització, la capacitat del país de respondre ràpidament a crisis expedicionàries es presenta com una necessitat evident, tant de cara a complir amb les responsabilitats que el nostre país tindria dins l'Aliança Atlàntica i les Nacions Unides (la col·laboració amb missions de pau a zones en conflicte, per exemple) com de cara a garantir la seguretat de les vides i els interessos dels catalans i catalanes enfront d'amenaces com, per exemple, la pirateria marítima. És probable, a més, que el viratge estratègic dels EUA cap a la zona d'Asia - Pacífic deixi la Mediterrània relativament desprotegida i incrementi la necessitat que els països europeus es facin càrrec de la seguretat a la zona. El nostre país, en aquest sentit, té dues opcions: participar d'aquesta responsabilitat o deixar-la en mans d'estats com l'espanyol. En ocasions, s'ha acusat els cosos d'IM de representar un paper redundant que poden ocupar perfectament unitats de terra normals i corrents, embarcades pel seu ús en operacions expedicionàries quan l'ocasió ho requereixi. Certament, la història de les operacions amfíbies (les més complicades d'entre les operacions expedicionàries) està farcida d'exemples de forces de terra no-vinculades a cap cos d'IM que han sigut capaces d'executar-les amb èxit; entre elles, les que van dur a terme el desembarcament de Normandia, el més gran assalt amfibi de la història, bàsicament protagonitzat per unitats d'infanteria convencionals dels exèrcits nord-americà, britànic i canadenc; la presència d'unitats d'IM en aquesta enorme operació bàsicament es va limitar a alguns comandos dels Royal Marines britànics i poca cosa més. Tanmateix, una anàlisi més acurada de les coses com la que ens proporciona el famós teòric militar Basil H. Liddel Hart (1) ens mostra que, en comparar les operacions amfíbies dutes a terme a Europa i a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial amb aquelles que es van dur a terme al Pacífic durant el mateix conflicte, les primeres palesen multitud de defectes de coordinació i planificació entre les forces terrestres i navals implicades, que es van traduir en un gran nombre d'ensopegades i retards que al seu torn van acabar tenint un cost en vides humanes i que, de no ser per l'abassegadora superioritat aliada en termes logístics i de potència de foc, haguessin pogut acabar traduint-se també en importants derrotes tàctiques. Per contra, les operacions dutes a terme al Pacífic, a les que es van destinar força menys recursos que no pas a les d'Europa o Àfrica, van ser executades amb molta més eficiència. Com a explicació d'aquesta diferència, Liddell Hart assenyala un factor clau: la forta presència, a les operacions del Pacífic, del cos d'IM nord-americà, els famosos Marines. Sense embuts, Liddell Hart afirma que "la presència d'una punta de llança formada per divisions d'Infanteria de Marina a les operacions de desembarcament al teatre europeu hagués suposat una diferència enorme en termes de rapidesa i efectivitat". L'opinió de Liddell Hart queda reforçada si tenim en compte que, en el període d'entreguerres, la pràctica totalitat dels països occidentals va desestimar la conveniència de les operacions amfíbies, degut al desastre de la campanya amfíbia de Gal·lípoli durant la Primera Guerra Mundial, en que l'exèrcit turc va derrotar les molt superiors tropes franceses i britàniques recolzades ni més ni menys que en el poder naval de la Royal Navy britànica. Un dels pocs països que va respondre a aquest desastre formulant una doctrina amfíbia adaptada a les condicions de la guerra moderna van ser els Estats Units, i qui es va encarregar de fer-ho, sovint topant-se amb el desinterès tant de l'Exèrcit com de l'Armada, va ser la Infanteria de Marina nord-americana. De fet, quan França va ser ocupada pels nazis i l'Exèrcit nord-americà va ser conscient que ja no disposava de ports aliats a l'Europa Occidental, i que per tant necessàriament hauria de lluitar a les platges si entrava en guerra amb Alemanya; quan això va passar, dic, els primers entrenaments amfibis d'unitats d'infanteria de l'Exèrcit els van dur a terme oficials de la Infanteria de Marina. D'alguna manera, els Marines nord-americans, sense lluitar a Normandia, van fer possible el desembarcament. La presència d'un cos especialitzat en la guerra expedicionària i amfíbia va donar fruïts, doncs, fins i tot en aquells fronts on aquest cos no va ser físicament present. Liddell Hart, per tant, explica mitjançant l'exemple històric que un país només pot explotar al màxim la flexibilitat i la capacitat de resposta ràpida que atorguen les forces amfíbies si disposa d'un cos militar especialitzat en la projecció de poder militar sobre terra. És a dir: una IM, segons la definició que estic fent servir en aquesta sèrie d'articles. Un altre cas històric vindria a confirmar les tesis de Liddell Hart: el de la IM soviètica. Aquesta va servir com a unitat d'elit durant la Segona Guerra Mundial i desmantellada després d'aquesta. Tanmateix, l'any 1961 va ser refundada al si de l'Armada Soviètica. Entre els motius que van impulsar el govern soviètic a prendre aquesta decisió es va trobar la incapacitat de la URSS per intervenir a greus crisis internacionals com la de Suez o la del Líban (2). La Unió Soviètica, amb el seu poderós Exèrcit de Terra, era incapaç de fer-lo servir per exercir ràpidament influència sobre cap crisi que es desenvolupés a cap regió a la que hagués d'arribar per mar. La refundació de la IM soviètica llest per projectar-se sobrme terra va servir per cobrir aquesta mancança fins on ho permetia el potencial de l'Armada Roja. Si, com he dit, disposar d'una certa capacitat per projectar poder del mar sobre terra és essencial per a la seguretat d'un país marítim com Catalunya, i si acceptem l'argumentació de Liddell Hart (reforçada per l'exemple soviètic) que acabo d'exposar, aleshores queda clar que les futures Forces Armades de Catalunya haurien de contenir al seu si un cos d'IM adequat a les possibilitats econòmiques i a les necessitats de defensa d'una Catalunya independent. En el proper article, l'últim d'aquesta sèrie, oferiré algunes pinzellades sobre quina mena d'IM hauria de tenir el nostre país. ------- (1) Liddell Hart, B.H. (1980); "Marines and strategy", Marine Corps Gazette, Juny 1980, pp. 22 - 31. (2) Lewis, E.G. (1977); A comprehensive examination of the Soviet Naval Infantry, U.S. Army Institute for Advanced Russian and East European Studies, Garmisch. * Segon dels articles publicats per Derna (pseudònim de l'autor que vol romandre a l'anonimat. Aquest blog seguirà promovent el debat en matèria naval, quelcom imprescimdible en uns moments tant crucials per Catalunya.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Una Infanteria de Marina Catalana (I)*

A mida que s'apropa el moment en que Catalunya pot convertir-se en una República independent al si de la UE, els debats sobre el disseny institucional del futur Estat van prenent forma i anticipant les decisions que caldrà prendre. Un d'aquests debats en marxa és el vinculat al model de defensa de Catalunya. Sovint, aquest debat se centra en la pregunta sobre si Catalunya hauria de disposar, o no, de Forces Armades pròpies. En aquest article parteixo de la premissa que, efectivament, caldrà que Catalunya disposi d'unes Forces Armades pròpies, integrades dins l'estructura militar de l'OTAN. L'objecte d'aquest article és, doncs, un altre: argumentar la necessitat que aquestes Forces Armades continguin un cos d'Infanteria de Marina (IM) petit, àgil i ben entrenat, compost per uns 5.000 efectius i integrat dins una futura Armada catalana i dota Què és la IM? Poden donar-se diverses respostes a aquesta pregunta, atès que els models d'IM varien des dels arxiconeguts "marines" nord-americans, d'amples dimensions i integrats dins el Departament de l'Armada nord-americana, fins la IM grega, de dimensions reduïdes i integrada dins l'Exèrcit de Terra hel·lè. Una definició que podria aixoplugar aquests diversos models és la que definiria la IM com un cos d'infanteria (és a dir, de soldats d'a peu) especialitzat en operacions de naturalesa naval com els abordatges, la protecció d'equipament i instal·lacions navals i les operacions de projecció de força sobre els litorals (com ara els assalts amfibis). Es poden trobar cosos d'IM en èpoques tan remotes com l'antiguitat grega, en que una potència marítima com Atenes incorporava als seus vaixells destacaments d'entre 10 i 20 infants de marina coneguts com epibatai. Els almogàvers catalans també van desenvolupar, en certa manera, funcions pròpies d'un cos d'IM durant la Guerra de Sicília entre la Corona d'Aragó i la casa d'Anjou al s. XIII. Normalment, però, es considera que la IM tal i com la coneixem avui en dia neix amb la formació dels primers cosos estables d'IM, com ara l'espanyol (1537), el britànic (1664), el neerlandès (1665) o el nord-americà (1775). Amb el pas dels anys, les missions de naturalesa estrictament naval (com els abordatges) van anar esdevenint menys importants i, en canvi, va augmentar la importància de les IM's com a forces de projecció sobre el litoral. Fruit d'aquesta evolució, actualment els estats que mantenen IM's les fan servir fonamentalment per tres propòsits: 1) protecció d'instal·lacions navals o d'ultramar (en alguns casos, fins i tot ambaixades); 2) manteniment de la capacitat militar per dur a terme operacions amfíbies; i 3) resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de la intervenció de forces expedicionàries. Un Exèrcit de Terra (ET) pot desenvolupar aquesta darrera tasca mitjançant unitats d'infanteria lleugera (com ara els paracaigudistes), però normalment aquestes unitats són massa dèbils per aguantar per si soles durant gaire temps. Una IM, sense tenir la capacitat ofensiva de les unitats més poderoses de l'ET (infanteria mecanitzada, brigades o divisions blindades...), sí que disposa, no obstant, de la capacitat de desplegar un poder ofensiu major que el de les unitats d'infanteria lleugera amb una rapidesa similar a aquestes, gràcies a la logística i la mobilitat que ofereixen les forces navals amb les quals està íntimament relacionada en tant que Infanteria de Marina. Els dos darrers propòsits que he esmentat (operacions amfíbies i operacions expedicionàries de resposta ràpida) poden englobar-se sota el concepte, més ampli, de "projecció de poder sobre el litoral". En el següent article explicaré per què crec que es tracta de dues tasques fonamentals per a la seguretat i la defensa d'una Catalunya independent, i per què opino que una IM catalana constituiria un recurs estratègic vital de cara a afrontar aquests reptes. * Publiquem un seguit de 3 articles enviats per Derna (pseudònim de l'autor, que vol romandre a l'anonimat). Agraïm la confiança de l'autor en aquest blog que, més enllà de coïncidir o discrepar, sempre promourà el debat sobre afers navals.