dissabte, 9 de febrer de 2013

Una Infanteria de Marina catalana ( II)*

Per què una IM per Catalunya? A l'article anterior vam veure què és la Infanteria de Marina (IM) i quines funcions acostuma a complir per aquells governs que decideixen disposar-ne d'una. Concretament, havíem vist com a funcions característiques de la IM: 1) la protecció d'instal·lacions navals o d'ultramar (en alguns casos, fins i tot ambaixades); 2) el manteniment de la capacitat militar per dur a terme operacions amfíbies; i 3) la resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de la intervenció de forces expedicionàries. També havíem vist que aquestes dues darreres tasques (operacions amfíbies i operacions expedicionàries de resposta ràpida) es poden aixoplugar sota el concepte de projecció de poder sobre els litorals. Tenint en compte la geografia de Catalunya, la importància i potencial que el comerç marítim representa pel nostre país en virtut d'aquesta geografia, i el paper vital que juguen els mars i els litorals en el món de la globalització, la capacitat del país de respondre ràpidament a crisis expedicionàries es presenta com una necessitat evident, tant de cara a complir amb les responsabilitats que el nostre país tindria dins l'Aliança Atlàntica i les Nacions Unides (la col·laboració amb missions de pau a zones en conflicte, per exemple) com de cara a garantir la seguretat de les vides i els interessos dels catalans i catalanes enfront d'amenaces com, per exemple, la pirateria marítima. És probable, a més, que el viratge estratègic dels EUA cap a la zona d'Asia - Pacífic deixi la Mediterrània relativament desprotegida i incrementi la necessitat que els països europeus es facin càrrec de la seguretat a la zona. El nostre país, en aquest sentit, té dues opcions: participar d'aquesta responsabilitat o deixar-la en mans d'estats com l'espanyol. En ocasions, s'ha acusat els cosos d'IM de representar un paper redundant que poden ocupar perfectament unitats de terra normals i corrents, embarcades pel seu ús en operacions expedicionàries quan l'ocasió ho requereixi. Certament, la història de les operacions amfíbies (les més complicades d'entre les operacions expedicionàries) està farcida d'exemples de forces de terra no-vinculades a cap cos d'IM que han sigut capaces d'executar-les amb èxit; entre elles, les que van dur a terme el desembarcament de Normandia, el més gran assalt amfibi de la història, bàsicament protagonitzat per unitats d'infanteria convencionals dels exèrcits nord-americà, britànic i canadenc; la presència d'unitats d'IM en aquesta enorme operació bàsicament es va limitar a alguns comandos dels Royal Marines britànics i poca cosa més. Tanmateix, una anàlisi més acurada de les coses com la que ens proporciona el famós teòric militar Basil H. Liddel Hart (1) ens mostra que, en comparar les operacions amfíbies dutes a terme a Europa i a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial amb aquelles que es van dur a terme al Pacífic durant el mateix conflicte, les primeres palesen multitud de defectes de coordinació i planificació entre les forces terrestres i navals implicades, que es van traduir en un gran nombre d'ensopegades i retards que al seu torn van acabar tenint un cost en vides humanes i que, de no ser per l'abassegadora superioritat aliada en termes logístics i de potència de foc, haguessin pogut acabar traduint-se també en importants derrotes tàctiques. Per contra, les operacions dutes a terme al Pacífic, a les que es van destinar força menys recursos que no pas a les d'Europa o Àfrica, van ser executades amb molta més eficiència. Com a explicació d'aquesta diferència, Liddell Hart assenyala un factor clau: la forta presència, a les operacions del Pacífic, del cos d'IM nord-americà, els famosos Marines. Sense embuts, Liddell Hart afirma que "la presència d'una punta de llança formada per divisions d'Infanteria de Marina a les operacions de desembarcament al teatre europeu hagués suposat una diferència enorme en termes de rapidesa i efectivitat". L'opinió de Liddell Hart queda reforçada si tenim en compte que, en el període d'entreguerres, la pràctica totalitat dels països occidentals va desestimar la conveniència de les operacions amfíbies, degut al desastre de la campanya amfíbia de Gal·lípoli durant la Primera Guerra Mundial, en que l'exèrcit turc va derrotar les molt superiors tropes franceses i britàniques recolzades ni més ni menys que en el poder naval de la Royal Navy britànica. Un dels pocs països que va respondre a aquest desastre formulant una doctrina amfíbia adaptada a les condicions de la guerra moderna van ser els Estats Units, i qui es va encarregar de fer-ho, sovint topant-se amb el desinterès tant de l'Exèrcit com de l'Armada, va ser la Infanteria de Marina nord-americana. De fet, quan França va ser ocupada pels nazis i l'Exèrcit nord-americà va ser conscient que ja no disposava de ports aliats a l'Europa Occidental, i que per tant necessàriament hauria de lluitar a les platges si entrava en guerra amb Alemanya; quan això va passar, dic, els primers entrenaments amfibis d'unitats d'infanteria de l'Exèrcit els van dur a terme oficials de la Infanteria de Marina. D'alguna manera, els Marines nord-americans, sense lluitar a Normandia, van fer possible el desembarcament. La presència d'un cos especialitzat en la guerra expedicionària i amfíbia va donar fruïts, doncs, fins i tot en aquells fronts on aquest cos no va ser físicament present. Liddell Hart, per tant, explica mitjançant l'exemple històric que un país només pot explotar al màxim la flexibilitat i la capacitat de resposta ràpida que atorguen les forces amfíbies si disposa d'un cos militar especialitzat en la projecció de poder militar sobre terra. És a dir: una IM, segons la definició que estic fent servir en aquesta sèrie d'articles. Un altre cas històric vindria a confirmar les tesis de Liddell Hart: el de la IM soviètica. Aquesta va servir com a unitat d'elit durant la Segona Guerra Mundial i desmantellada després d'aquesta. Tanmateix, l'any 1961 va ser refundada al si de l'Armada Soviètica. Entre els motius que van impulsar el govern soviètic a prendre aquesta decisió es va trobar la incapacitat de la URSS per intervenir a greus crisis internacionals com la de Suez o la del Líban (2). La Unió Soviètica, amb el seu poderós Exèrcit de Terra, era incapaç de fer-lo servir per exercir ràpidament influència sobre cap crisi que es desenvolupés a cap regió a la que hagués d'arribar per mar. La refundació de la IM soviètica llest per projectar-se sobrme terra va servir per cobrir aquesta mancança fins on ho permetia el potencial de l'Armada Roja. Si, com he dit, disposar d'una certa capacitat per projectar poder del mar sobre terra és essencial per a la seguretat d'un país marítim com Catalunya, i si acceptem l'argumentació de Liddell Hart (reforçada per l'exemple soviètic) que acabo d'exposar, aleshores queda clar que les futures Forces Armades de Catalunya haurien de contenir al seu si un cos d'IM adequat a les possibilitats econòmiques i a les necessitats de defensa d'una Catalunya independent. En el proper article, l'últim d'aquesta sèrie, oferiré algunes pinzellades sobre quina mena d'IM hauria de tenir el nostre país. ------- (1) Liddell Hart, B.H. (1980); "Marines and strategy", Marine Corps Gazette, Juny 1980, pp. 22 - 31. (2) Lewis, E.G. (1977); A comprehensive examination of the Soviet Naval Infantry, U.S. Army Institute for Advanced Russian and East European Studies, Garmisch. * Segon dels articles publicats per Derna (pseudònim de l'autor que vol romandre a l'anonimat. Aquest blog seguirà promovent el debat en matèria naval, quelcom imprescimdible en uns moments tant crucials per Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada