Analitzem en aquest article la crisi siriana a
nivell operatiu/tàctic. En aquest però, plantejarem una hipòtesi sobre
la conducció de les primeres fases de les operacions. És per això que a
diferència dels anteriors articles no destinarem un apartat per cadascun
dels estats implicats, sinó que seguirem una línia cronològica
Intel•ligència
Abans d'iniciar-se els atacs, és evident que cal haver realitzat una
minuciosa tasca d'intel•ligència. Creiem que Turquia, mitjançant forces
especials així com desertors sirians, ha de disposar d'una idea general
bastant acurada de l'ordre de batalla d'Al-Assad. Des del mar, de ben
segur que un o més submarins de la US Navy informen detalladament de les
entrades i sortides dels ports de Latakia i Tartus. També hi hauríem
d'afegir els omnipresents UAV, en aquest cas els RQ-4B que podrien estar
operant des de la base britànica a Xipre. En cas d'haver-hi algun
portaavions nordamericà a la zona, els avions radar E-2D ja deuen estar
escanejant l'espai aeri sirià des d'una distància prudencial. La
combinació dels Global Hawk i Hawkeyes és imprescindible, no només per
saber la situació i moviments de les unitats sobre el terreny, també són
uns excel•lents vectors per interceptar les comunicacions. Però d'això
en parlarem més endavant. No ens hem de descuidar tampoc de la
vigilància des dels satèl•lits, que aporten una imatgeria molt detallada
i en temps real. Finalment, hi hauríem d'afegir les accions realitzades
des del ciberespai. No tenim cap dubte que les unitats de ciberguerra
nordamericanes i israelianes deuen estar cercant escletxes als servidors
informàtics de l'estat baasista.
Amb totes aquestes dades, la coalició que iniciï la intervenció contra Síria pot tenir una monitorització més que satisfactòria. A partir d'aquí, es poden iniciar les accions d'atac sense que en cap moment es descuidin les tasques d'intel•ligència.
Neutralització dels P-800
Com hem dit, els Yakhont són uns míssils extremadament ràpids (uns 1000 m/s) i amb un abast de fins a 300 km. Cal neutralitzar-los si és que es vol aproximar un Carrier Strike Group a la costa siriana. Malgrat que el nombre de míssils (72) sigui bastant elevat, estan repartits en només dues bateries "Bastion" K-300P. Per tant, l'objectiu primari han de ser els vehicles de comandament, control i comunicacions d'aquestes. El secundari, òbviament, la destrucció de la totalitat dels míssils. Malgrat que no siguin impossibles de camuflar, han d'estar situades en les proximitats de la costa, així com en zones que disposin de bones connexions viàries a causa de les grans dimensions dels vehicles que conformen aquestes unitats. Però l'element que les fa més vulnerables és la necessitat de vectors que els hi facilitin la informació dels objectius. Com hem dit en vàries ocasions, aquí és on entren les naus russes. Per descomptat que la US Navy se'n guardarà prou d'atacar-les, però pot interrompre perfectament les comunicacions, així com "encegar" els radars. A part dels Hawkeye, cada Carrier Air Wing incorpora un Electronic Attack Squadron (VAQ), equipats aparells EF-18G Growler, la versió de guerra electrònica del F/A-18 Hornet.
Així doncs, una sobtada interrupció de les comunicacions entre les unitats de superfície russes i les bateries sirianes, acompanyada de "neu" i distorsions a les pantalles de radar, podria ser el senyal que les hostilitats han començat. Però el "pagament en efectiu", emprant l'expressió de Von Clausewitz, creiem que es realitzarà des de submarins, tot llançant míssils de creuer. Combinant l'enorme abast dels Tomahawk, amb les darreres millores incorporades per poder atacar objectius mòbils, no creiem que els míssils P-800 sirians tinguin gaires opcions d'escapar.
Zona d'exclusió aèria
Si la intervenció segueix els paràmetres del conflicte de Líbia, caldrà establir una zona d'exclusió aèria per tal que les forces de l'Exèrcit Sirià Lliure puguin consolidar posicions, així com rebre subministraments. El camí per aconseguir això va per dues vies paral•leles: supressió de les defenses antiaèries enemigues ( SEAD, de les sigles en anglès) i eliminació de les forces aèries. En aquest cas, creiem que l'atac a distància amb míssils de creuer tornarà a ser la via escollida. Ara bé, els SSN nord-americans ja no podran participar en aquesta fase, doncs cadascun d'ells només porta 12 Tomahawks en cel•les de llançament vertical. Caldrà combinar els SSGN, amb 154 Tomahawks cadascun i unitats de superfície ( destructors Arleigh Burke i creuers Ticonderoga). Els SAM més avançats de que disposa l'estat sirià són els S-300P i per tant, el primer objectiu a eliminar. Malgrat que Al-Assad disposa de més sistemes de defensa antiaèria, la majoria són tecnologia de l'antiga URSS. Tal com es va demostrar a la operació Desert Storm, aquests poden ser interferits. Recordem que en aquella ocasió, cap dels grups de bombarders acompanyats per avions EF-111 Raven o EA-6G Prowler va patir baixes. En el cas dels EF-18G, incorporen contramesures electròniques millors encara dels que hem esmentat...
Respecte a l'eliminació de les forces aèries sirianes, no serà caçar "sitting ducks", malgrat la superioritat tecnològica i d'entrenament de l'aviació naval nord-americana. Els principals aparells a neutralitzar són, per aquest ordre: MiG-29, Su-24 i MiG-25. El MiG-29 "Fulcrum", tot i que no entrarem en detalls, és un dels millors dissenys de caça polivalent de l'era soviètica. Aquí però, volem destacar una característica poc coneguda. Aquests aparells poden envolar-se des de pistes semi-improvisades, gràcies als seus inductors d'aire alternatius, situats a les extensions de les vores d'atac, entre el fuselatge i les ales. Aquest sistema evita que entrin objectes estranys ( pedres, terra, trossos de pneumàtic...) que podrien danyar el reactor. Aquest fet no és casual, i menys al Pròxim Orient. Una de les claus del triomf de l'operació Focus (1967), va ser la inutilització de les pistes per part de la IAF. Això mantingué l'aviació àrab literalment "clavada" a terra, on esdevingué una presa fàcil. No cal dir doncs, que la URSS en prengué nota. És per això que els Fulcrum, tan per la seva capacitat de mantenir-se operatius en condicions adverses, com per les seves excel•lents qualitats de combat, han de ser eliminats ràpidament. En segon lloc venen els Su-24 "Fencer". Tot i no tenir el "glamour" dels caces de superioritat aèria, aquests avions d'atac són quelcom molt seriós. Foren pensats per realitzar atacs de precisió a baixa cota i alta velocitat. Tenen un radi d'acció de més de 600 km volant a ran de terra en tot moment, i emprant els míssils Kh-58 (160 km d'abast i velocitat Mach 3.6 ) és converteixen una amenaça que cal neutralitzar. Finalment trobem els interceptors MiG-25 "Foxbat". Malgrat ser uns aparells que no són ja una amenaça, el seu rol secundari de reconeixement tàctic fa que se'ls hagi de considerar. Tal com plantejàvem més amunt, l'atac contra les forces d'Al-Assad comporta eliminar o inutilitzar qualsevol vector d'obtenció d'informació.
Bloqueig franja litoral
Assegurat l'espai aeri, hi ha un moviment clau que l'Exèrcit Sirià Lliure ha d'executar per posar en escac al règim: controlar la sortida al mar. Certament, per unes forces tan petites i poc equipades, conquerir i controlar una franja de 160 km de costa no serà gens fàcil, però els beneficis d'aconseguir-ho poden ser enormes, especialment a nivell estratègic. El primer objectiu, per proximitat a la frontera turca ( des d'on opera l'ESL) és la ciutat portuària de Latakia. Recordem que ja va ser escenari d'enfrontaments i repressió el passat 14 d'agost, incloent-hi el bombardeig des del mar. Malgrat que els partidaris del règim siguin nombrosos, la majoria de la ciutat és sunnita, cosa que podria aplanar el camí. En aquest cas, ens inclinem per una acció combinada de comandos especials ( Navy SEAL, Shayetet 13 i SBS) per assegurar les posicions claus juntament amb els opositors locals. Paral•lelament, l'ESL pot ser assistit per equips de direcció de tir, per tal de garantir un recolzament aeri tàctic precís i eficaç. Amb Latakia a la butxaca, la balança del conflicte comença a canviar. Ara bé, encara queda prendre Tartus. Aquesta ciutat presenta l'inconvenient d'acollir una base naval russa i per tant, exigeix actuar de forma molt meditada. Una opció seria, tot mitjançant un ràpid moviment de flanqueig, l'encerclament de la ciutat. Sense necessitat d'assaltar-la i arriscar-se a una confrontació amb les forces russes, es podria mantenir aïllada fins el final del conflicte, de forma similar a com es procedí amb la ciutat de Lorient a la 2a Guerra Mundial; malgrat que les forces de la Kriegsmarine hi aguantaren fins el final del conflicte, ja no podien operar de cap manera.
Aturarem aquí el plantejament sobre la conducció d'operacions a nivell tàctic. Creiem que anar més enllà seria massa especulatiu. En qualsevol cas, en les properes setmanes anirem veient com es va descabdellant la situació. En aquesta petita sèrie d'articles, hem volgut contribuir a reflexionar-hi des d'una perspectiva que, molt a desgrat nostre es troba a faltar en els nostres mitjans de comunicació.
Pol Molas
Analista del CEEC
Amb totes aquestes dades, la coalició que iniciï la intervenció contra Síria pot tenir una monitorització més que satisfactòria. A partir d'aquí, es poden iniciar les accions d'atac sense que en cap moment es descuidin les tasques d'intel•ligència.
Neutralització dels P-800
Com hem dit, els Yakhont són uns míssils extremadament ràpids (uns 1000 m/s) i amb un abast de fins a 300 km. Cal neutralitzar-los si és que es vol aproximar un Carrier Strike Group a la costa siriana. Malgrat que el nombre de míssils (72) sigui bastant elevat, estan repartits en només dues bateries "Bastion" K-300P. Per tant, l'objectiu primari han de ser els vehicles de comandament, control i comunicacions d'aquestes. El secundari, òbviament, la destrucció de la totalitat dels míssils. Malgrat que no siguin impossibles de camuflar, han d'estar situades en les proximitats de la costa, així com en zones que disposin de bones connexions viàries a causa de les grans dimensions dels vehicles que conformen aquestes unitats. Però l'element que les fa més vulnerables és la necessitat de vectors que els hi facilitin la informació dels objectius. Com hem dit en vàries ocasions, aquí és on entren les naus russes. Per descomptat que la US Navy se'n guardarà prou d'atacar-les, però pot interrompre perfectament les comunicacions, així com "encegar" els radars. A part dels Hawkeye, cada Carrier Air Wing incorpora un Electronic Attack Squadron (VAQ), equipats aparells EF-18G Growler, la versió de guerra electrònica del F/A-18 Hornet.
Així doncs, una sobtada interrupció de les comunicacions entre les unitats de superfície russes i les bateries sirianes, acompanyada de "neu" i distorsions a les pantalles de radar, podria ser el senyal que les hostilitats han començat. Però el "pagament en efectiu", emprant l'expressió de Von Clausewitz, creiem que es realitzarà des de submarins, tot llançant míssils de creuer. Combinant l'enorme abast dels Tomahawk, amb les darreres millores incorporades per poder atacar objectius mòbils, no creiem que els míssils P-800 sirians tinguin gaires opcions d'escapar.
Zona d'exclusió aèria
Si la intervenció segueix els paràmetres del conflicte de Líbia, caldrà establir una zona d'exclusió aèria per tal que les forces de l'Exèrcit Sirià Lliure puguin consolidar posicions, així com rebre subministraments. El camí per aconseguir això va per dues vies paral•leles: supressió de les defenses antiaèries enemigues ( SEAD, de les sigles en anglès) i eliminació de les forces aèries. En aquest cas, creiem que l'atac a distància amb míssils de creuer tornarà a ser la via escollida. Ara bé, els SSN nord-americans ja no podran participar en aquesta fase, doncs cadascun d'ells només porta 12 Tomahawks en cel•les de llançament vertical. Caldrà combinar els SSGN, amb 154 Tomahawks cadascun i unitats de superfície ( destructors Arleigh Burke i creuers Ticonderoga). Els SAM més avançats de que disposa l'estat sirià són els S-300P i per tant, el primer objectiu a eliminar. Malgrat que Al-Assad disposa de més sistemes de defensa antiaèria, la majoria són tecnologia de l'antiga URSS. Tal com es va demostrar a la operació Desert Storm, aquests poden ser interferits. Recordem que en aquella ocasió, cap dels grups de bombarders acompanyats per avions EF-111 Raven o EA-6G Prowler va patir baixes. En el cas dels EF-18G, incorporen contramesures electròniques millors encara dels que hem esmentat...
Respecte a l'eliminació de les forces aèries sirianes, no serà caçar "sitting ducks", malgrat la superioritat tecnològica i d'entrenament de l'aviació naval nord-americana. Els principals aparells a neutralitzar són, per aquest ordre: MiG-29, Su-24 i MiG-25. El MiG-29 "Fulcrum", tot i que no entrarem en detalls, és un dels millors dissenys de caça polivalent de l'era soviètica. Aquí però, volem destacar una característica poc coneguda. Aquests aparells poden envolar-se des de pistes semi-improvisades, gràcies als seus inductors d'aire alternatius, situats a les extensions de les vores d'atac, entre el fuselatge i les ales. Aquest sistema evita que entrin objectes estranys ( pedres, terra, trossos de pneumàtic...) que podrien danyar el reactor. Aquest fet no és casual, i menys al Pròxim Orient. Una de les claus del triomf de l'operació Focus (1967), va ser la inutilització de les pistes per part de la IAF. Això mantingué l'aviació àrab literalment "clavada" a terra, on esdevingué una presa fàcil. No cal dir doncs, que la URSS en prengué nota. És per això que els Fulcrum, tan per la seva capacitat de mantenir-se operatius en condicions adverses, com per les seves excel•lents qualitats de combat, han de ser eliminats ràpidament. En segon lloc venen els Su-24 "Fencer". Tot i no tenir el "glamour" dels caces de superioritat aèria, aquests avions d'atac són quelcom molt seriós. Foren pensats per realitzar atacs de precisió a baixa cota i alta velocitat. Tenen un radi d'acció de més de 600 km volant a ran de terra en tot moment, i emprant els míssils Kh-58 (160 km d'abast i velocitat Mach 3.6 ) és converteixen una amenaça que cal neutralitzar. Finalment trobem els interceptors MiG-25 "Foxbat". Malgrat ser uns aparells que no són ja una amenaça, el seu rol secundari de reconeixement tàctic fa que se'ls hagi de considerar. Tal com plantejàvem més amunt, l'atac contra les forces d'Al-Assad comporta eliminar o inutilitzar qualsevol vector d'obtenció d'informació.
Bloqueig franja litoral
Assegurat l'espai aeri, hi ha un moviment clau que l'Exèrcit Sirià Lliure ha d'executar per posar en escac al règim: controlar la sortida al mar. Certament, per unes forces tan petites i poc equipades, conquerir i controlar una franja de 160 km de costa no serà gens fàcil, però els beneficis d'aconseguir-ho poden ser enormes, especialment a nivell estratègic. El primer objectiu, per proximitat a la frontera turca ( des d'on opera l'ESL) és la ciutat portuària de Latakia. Recordem que ja va ser escenari d'enfrontaments i repressió el passat 14 d'agost, incloent-hi el bombardeig des del mar. Malgrat que els partidaris del règim siguin nombrosos, la majoria de la ciutat és sunnita, cosa que podria aplanar el camí. En aquest cas, ens inclinem per una acció combinada de comandos especials ( Navy SEAL, Shayetet 13 i SBS) per assegurar les posicions claus juntament amb els opositors locals. Paral•lelament, l'ESL pot ser assistit per equips de direcció de tir, per tal de garantir un recolzament aeri tàctic precís i eficaç. Amb Latakia a la butxaca, la balança del conflicte comença a canviar. Ara bé, encara queda prendre Tartus. Aquesta ciutat presenta l'inconvenient d'acollir una base naval russa i per tant, exigeix actuar de forma molt meditada. Una opció seria, tot mitjançant un ràpid moviment de flanqueig, l'encerclament de la ciutat. Sense necessitat d'assaltar-la i arriscar-se a una confrontació amb les forces russes, es podria mantenir aïllada fins el final del conflicte, de forma similar a com es procedí amb la ciutat de Lorient a la 2a Guerra Mundial; malgrat que les forces de la Kriegsmarine hi aguantaren fins el final del conflicte, ja no podien operar de cap manera.
Aturarem aquí el plantejament sobre la conducció d'operacions a nivell tàctic. Creiem que anar més enllà seria massa especulatiu. En qualsevol cas, en les properes setmanes anirem veient com es va descabdellant la situació. En aquesta petita sèrie d'articles, hem volgut contribuir a reflexionar-hi des d'una perspectiva que, molt a desgrat nostre es troba a faltar en els nostres mitjans de comunicació.
Pol Molas
Analista del CEEC
* Notícia publicada al lloc web del CEEC. Tot i que no tracti només d'afers navals, bona part de les operacions que s'hi analitzen hi estan vinculades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada