dimecres, 11 de gener de 2012

Consideracions sobre el tancament de l'estret d'Ormuz*



Els exercicis Velayat 90, on les forces de la República Islàmica de l'Iran simulaven un bloqueig del Golf Pèrsic, han generat bastant nerviosisme als nostres mitjans. Ens proposem amb aquest article descriure breument la situació, així com les opcions per contrarestar-ho.

Moltes han estat les notícies que s'han publicat aquests dies sobre els exercicis iranians a l'Estret d'Ormuz. Des del punt de vista mediàtic, han complert el seu objectiu: crear alarma a Occident. Però quin percentatge de fonamentació, i quin de pànic irracional hi ha en aquesta alarma? Procedim a analitzar-ho. Com vam dir en articles anteriors, Teheran sap que si cau Al-Assad, haurà d'anar preparant la defensa a les seves pròpies costes. I sense cap mena de dubte, tancar l'Estret d'Ormuz suposaria un cop important a l'economia occidental. S'ha repetit fins l'esgotament que per aquell coll d'ampolla marítim hi passen uns 15 milions de barrils diaris. D'acord, és quelcom seriós. Però aquesta acció tindria efecte boomerang pel règim dels Aiatol•làs. Per paradoxal que sembli, aquest país és importador de petroli, ja que el seu propi, a causa de la seva gran qualitat, és destinat a l'exportació. Quan de temps podria aguantar l'Iran sense ingressos del petroli? Té prou reserves estratègiques per mantenir operacions prolongades? Sense les centrals nuclears en funcionament, té alguna altra font alternativa d'energia? Són preguntes que tots plegats ens hem de fer abans de posar-nos nerviosos. I encara no hem entrat en el terreny estrictament militar.

Una de les primeres notícies que sortí al iniciar-se les maniobres fou que l'aviació iraniana havia aconseguit seguir un portaavions nord-americà. Des dels mitjans del règim es plantejava com una gran fita en el control de les aigües del Pèrsic. Anem per parts. Tothom qui hagi vist un portaavions de la U.S. Navy sap que és una nau de dimensions enormes. La coberta de vol fa uns 330 metres de llarg per 80 d'amplada en el seu punt màxim, i desplaça unes 90.000 tones. En unes aigües tant estretes com les del Pèrsic, amb 350 km en el seu punt més ample, no costa gaire localitzar un vaixell d'aquestes dimensions. A l'Estret d'Ormuz, amb uns 40 km d'ample (com de Menorca a Mallorca, per exemple), si un pilot no és capaç de localitzar tot un Carrier Strike Group seria millor rellevar-lo immediatament... Passem a les maniobres. L'Armada de la República Islàmica de l'Iran (IRIN, de les sigles en anglès), ha anat millorant molt el seu equip durant les darreres dècades, incloent-hi també material de producció pròpia. Des del CEEC us n'hem anat presentant alguna publicació especialitzada per valorar-ho. No obstant, pel que hem vist als informatius de casa nostra, sembla que han picat l'ham sobre les potencialitats l'arsenal persa. Començarem pels submarins. Majoritàriament, l'arma submarina iraniana està pensada per operacions al Golf; és per això que la columna vertebral d'aquesta força està formada per mini-submarins. La classe Ghadir, amb un desplaçament de menys de 150 tones i capacitat per 2 torpedes o míssils en tubs de 533 mm, pot ser una eina eficaç. Amb 17 unitats en servei, operant a l'estret d'Ormuz poden bloquejar el trànsit de petroliers perfectament. Més encara si estan equipats amb torpedes de supercavitació, que poden assolir velocitats superiors a 300 km/h. Complementats pels 3 unitats de la classe Kilo (3.900 tones submergit, 6 tubs de 533 mm i 18 torpedes), el millor SSK de l'era soviètica, són una força per tenir en compte, però en cap cas un obstacle insalvable.

També s'ha parlat dels míssils iranians, tot i que de forma bastant confusa. En qualsevol cas, repassem la informació disponible. D'una banda tenim els míssils de creuer Noor, basats en el Silkworm ( C-802) xinés. Aquests segueixen una trajectòria de vol "sea-skimming", a pocs metres per sobre de l'aigua per tal de quedar per sota l'abast dels radars fins els darrers quilòmetres. En l'aproximació final han d'activar el propi radar per tal de localitzar l'objectiu, cosa que els obliga a descobrir-se. Però fins i tot si no fos així, els CIWS (Close-in Weapon System) instal•lats als vaixells de la U.S. Navy no només es basen en el radar. Els SAM de curt abast RIM-116 tenen l'opció de guia per infraroig o electro-òptica. De l'altre míssil de creuer iranià, el Qader, n'hi ha poca informació, tot i que dubtem de la seva "invisibilitat". Sovint es confon bastant el terme stealth, per invisible. La tendència actual en la producció d'avions, vaixells i míssils és reduir la signatura de radar, i per això sovint es diu que tenen capacitats stealth. Però d'aquí a dir que són in-detectables, n'hi ha un bon tros. Més encara, com hem dit abans, els sistemes ISR actuals no només fan servir el radar sinó que combinen tecnologia electro-òptica i infraroja. De l'altra, tampoc està clar fins a quin punt aquests míssils poden evadir els sistemes d'interferència electrònica, així com els esquers magnètics/tèrmics dels morters SRBOC.


No entrarem en la resta de naus de l'IRIN, ni tampoc en l'aviació. No obstant, no volem acabar aquest article sense una petita hipòtesi de com es podria trencar un bloqueig iranià de l'Estret d'Ormuz. En cas de donar-se aquest escenari, és d'esperar que Teheran desplegaria una potent pantalla SAM per tal d'impedir l'acció de l'aviació naval nord-americana. Sota aquest paraigües situaria les bateries de míssils anti-buc. Alhora, situaria els seus mini-submarins prop de la superfície per tal que rebin correctament les transmissions d'assignació objectius. A causa de les petites dimensions dels Ghadir, no creiem que disposin d'un bon sistema de sonar, i si surten a la superfície per fer servir el radar, es delaten. Però la major amenaça vindria dels submarins de la classe Kilo. Amb capacitat per romandre submergits durant dies ( fins i tot setmanes amb un sistema AIP), poden fer servir la vella tàctica de romandre amb la quilla sobre el fons per tal de difuminar la seva silueta i eludir les emissions de sonar actiu. Pot respondre la U.S. Navy a això? Sí.


Donades les petites dimensions del Pèrsic, el més prudent seria evitar l'aproximació dels portaavions fins que estiguin neutralitzades les defenses costaneres. Aquí és on entren els submarins nord-americans. No tenim el menor dubte que en aquest moment hi ha un SUBRON ( una unitat de 3 o més submarins) operant a la zona. Però abans de començar les operacions de combat , cal reconèixer bé el terreny. A banda de la imatgeria per satèl•lit, les innovacions en drones subaquàtics poden proporcionar una radiografia bastant clara de la posició de cadascuna de les naus enemigues. A més, els responsables de sonar de l'arma submarina nord-americana fa anys que treballen per operar en aigües poc profundes, un escenari especialment difícil per la manca de nitidesa dels sons. Si tot això fos poc, recordarem que els oficials de submarins de la U.S. Navy estan seleccionats entre els que es condueixen amb més audàcia i creativitat, en situacions molt adverses, comptant amb poc o cap suport. No fou per casualitat que la URSS va haver de retirar unitats de l'Atlàntic, per reforçar les defenses a l'Àrtic i el Mar de Barents. Traçades les possibles ubicacions dels submarins iranians, una de les naus del SUBRON podria aproximar-se i descobrir premeditadament la seva posició per provocar la reacció. En la guerra submarina, el factor psicològic compta, i delatar-se abans d'hora pot ser un greu error. Un cop identificades totes les unitats submarines iranianes, es podria començar la cacera. Sense desmerèixer els SSN de classe Los Angeles i Virginia, creiem que l'arma més adequada són els Seawolf. Amb 8 tubs de torpedes cadascun, i uns 40 nusos de velocitat màxima, en aigües iranianes equivaldria a deixar anar fures dins un galliner. Eliminats els Ghadir i els Kilo, els submarins nord-americans encara tindrien una darrera missió. Mitjançant míssils Tomahawk, podrien liquidar bona part dels radars i SAMs iranians prop d'Ormuz. Tot i que la resta de l'operació no seria pas un passeig, no tenim cap dubte que els Carrier Strike Groups podrien aproximar-se amb prou seguretat per començar a demolir les defenses iranianes amb uns quants Alpha Strike.

Finalment, creiem que l'amenaça iraniana respecte tallar el trànsit marítim s'ha de considerar seriosament, però no amb l'alarmisme dels darrers dies. Depenem enormement del petroli o, més ben dit, de l'estabilitat del seu preu. L'apujada d'aquest té greus conseqüències en la nostra tocada economia. Esperem aquest article hagi servit per aportar una mica de claredat a la confusió de les darreres setmanes.

Pol Molas
Analista del CEEC

* Article publicat al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada