Les Forces Marítimes d'Auto-Defensa Japoneses
adquiriran dues unitats de "destructors-portahelicòpters" (DDH) de
19.000 tones. Això representa un pas que va molt més enllà de la
doctrina naval japonesa del darrer mig segle
L'any
2009, el govern de Yukio Hatoyama aprovava la primera partida
pressupostària per un nou tipus de DDH. Si bé la darrera classe sota
aquesta designació, els Hyuga, ja eren difícils de classificar com a
destructors ( amb coberta d'envol, ascensors, hangars, etc...) el nou
projecte és totalment impossible de camuflar, per més que Tòquio tingui
una gran habilitat semàntica. Entrem primer en las característiques
tècniques per entendre del que estem parlant. Els 22DDH ( designació del
nou projecte a l'espera de ser batejats), tenen un desplaçament de
19.500 tones en buit i 27.000 a plena càrrega. Això, sumat a 248 metres
d'eslora, 38 de mànega els acosta molt, als llegendaris portaavions de
la classe Essex de la IIGM. La coberta està pensada per que hi puguin
operar 9 helicòpters simultàniament. Respecte a l'espai per
l'allotjament, disposa d'un hangar sota coberta amb espai per 14
helicòpters. A més, pot encabir fins a 50 camions de 3,5 tones o càrrega
equivalent. Una càrrega que pot ser desplegada amb facilitat gràcies
als seus quatre ascensors. Respecte a l'armament, incorporen un parell
de CIWS Phalanx o bateries RAM. Un sistema de defensa antiaèria propi
bastant limitat, que d'altra banda demostra la confiança en les
capacitats de les naus japoneses destinades a aquesta funció ( els DDG
de classe Atago i Kongo). Tenint clares les especificacions tècniques
bàsiques del projecte, passem ara a la doctrina naval japonesa.
L'aixecament progressiu de les limitacions de post-guerra, lligat a
l'increment del potencial soviètic així com el triomf Mao Zedong, va
propiciar el naixement de la Força Marítima d'Auto-Defensa Japonesa
(JMSDF). Tot i les restriccions de la Constitució japonesa, que
prohibien explícitament els portaavions, no n'hi havia prou amb una
guàrdia costanera. Japó necessitava potenciar les seves capacitats de
guerra antisubmarina (ASW) per garantir-se els proveïments; una realitat
a la que s'hi sumava la traumàtica experiència de l'ofensiva submarina
de l'almirall Charles Lockwood, que portà el país al límit de la
inanició. Aquesta necessitat, no només no xocava amb els plans
nord-americans al Pacífic Oest, sinó que podia ser, i seria, de gran
ajuda.
Mentre la JMSDF, neutralitzava l'amenaça submarina soviètica a
les aigües properes a l'arxipèlag, la US Navy podia dur a terme les
operacions ofensives sense haver de destinar gaires unitats a la
protecció de les vies marítimes d'abastiment. Aquesta col•laboració
també es va anar donant amb la resta de serveis de les Forces
d'Auto-Defensa Japoneses. En definitiva, una doctrina que derivava del
concepte "espasa i escut", on els Estats Units aportaven el primer
element, i Japó el segon. Uns dels "fills" d'aquesta doctrina foren els
destructors portahelicòpters (DDH) de les classes Haruna i Shirane.
Destructors amb hangars més grans que la resta per poder encabir-hi fins
a 3 helicòpters de forma
que durant les missions sempre n'hi hagués algun en vol. Si bé,
l'esfondrament de la Unió Soviètica podria fer pensar en una pèrdua de
sentit d'aquesta doctrina, Corea del Nord seguia disposant d'un potent
arsenal, i s'entreveia el creixement militar xinés.
Precisament d'aquest darrer potencial, i en concret de l'amenaça dels submarins xinesos, poden justificar-se les unitats de la classe Hyuga. Per més que la seva configuració (coverta d'envol, "illa" a estribor, hangars...) i desplaçament (més de 13.000 tones) encaixin en la d'un portahelicòpters i no la d'un destructor, la seva missió funció primària és ser vector d'helicòpters ASW. Fins i tot si es fessin servir com a plataforma per aparells d'envol vertical, només disposen d'espai intern per a missions molt limitades. Ara bé, els 22DDH, amb les característiques que hem esmentat són tota una altra cosa. Si realment el que es pretén és disposar plataformes ASW, n'hi ha prou amb adquirir més unitats de tipus Hyuga. Els 22DDH, només amb la seva configuració per a operacions amfíbies ( en aquest cas, d'assalt vertical) implica que les JMSDF han passat a adquirir capacitat de projecció de força. Sembla que els planificadors militars de Tòquio ja no es conformen en ser "escut". Tot i que de dimensions menors, conceptualment els 22DDH s'assemblen molt als futurs LHA de classe America amb els que els Estats Units pretenen substituir a llarg termini els LHD de classe Wasp. Aportem un parell d'elements que creiem que reforcen aquest argument. Primer, en els darrers exercicis Keen Sword, el supòsit operatiu era la reconquesta d'una illa presa per unitats amfíbies enemigues. No cal haver llegit gaire premsa per saber el contenciós sino-japonés sobre les Senkaku, objectiu estratègic que Beijing necessita si vol trencar la "First Island Chain". En segon lloc, la imminent retirada de 9.000 Marines estacionats a Okinawa, fa que la JMSDF hagi de ser capaç de defensar l'illa per ella mateixa. I un dels punts clau per fer-ho és poder-hi desplegar efectius i material de la forma més ràpida possible. Creiem que els 22DDH encaixen perfectament en aquesta funció. I encara no hem parlat de les potencialitats com a portaavions...
No és cap secret que Japó i Estats Units mantenen converses de fa temps per l'adquisició del Joint Strike Fighter F-35. De les 3 versions d'aquest aparell, l'F-35B ( pensat per ser operat pels Marines), té capacitat d'envol i aterratge vertical. Tot i que ni el Ministeri de Defensa japonès, ni representants de les JMSDF han confirmat que hagin de ser pels 22DDH, a ningú se li escapa que són les plataformes perfectes per desplegar-los. El gran espai intern d'aquestes naus permetria l'encabiment dels F-35, així com el personal de suport, material i combustible. És cert que en els pocs gràfics que han aparegut fins ara no hi ha cap Sky-jump, element imprescindible per tal d'estalviar l'enorme despesa de combustible d'un envol vertical. Ara bé, també podrien fer-se servir aquestes naus per operacions "touch-and-go". Així, els F-35, envolant-se convencionalment des de pistes terrestres, no tindrien restriccions d'abast ni de càrrega, podent fer servir aquests "destructors" com a parada per recarregar combustible tot tornant d'executar missions d'atac.
En definitiva, malgrat que els 22DDH siguin qualificats com a "destructors portahelicòpters", és evident que poden fer-se servir per a operacions ofensives, ja siguin d'assalt vertical o d'atac aeri. Si durant mig segle, la JMSDF s'ha mantingut dins les restriccions de l'article 9è de la Constitució japonesa, és per que ha pogut fer-ho. No dubtem pas que a Tòquio hi hagi una part d'orgull nacional en l'impuls d'aquest projecte; ara bé, la principal motivació d'aquest rau en la necessitat. Amb un poder naval i aeri xinés creixent sense aturador, els japonesos ja no es conformen a fer d'escut. L'inici dels treballs de construcció de la primera unitat, el passat mes de gener a les drassanes de Yokohama, n'és una bona prova.
Precisament d'aquest darrer potencial, i en concret de l'amenaça dels submarins xinesos, poden justificar-se les unitats de la classe Hyuga. Per més que la seva configuració (coverta d'envol, "illa" a estribor, hangars...) i desplaçament (més de 13.000 tones) encaixin en la d'un portahelicòpters i no la d'un destructor, la seva missió funció primària és ser vector d'helicòpters ASW. Fins i tot si es fessin servir com a plataforma per aparells d'envol vertical, només disposen d'espai intern per a missions molt limitades. Ara bé, els 22DDH, amb les característiques que hem esmentat són tota una altra cosa. Si realment el que es pretén és disposar plataformes ASW, n'hi ha prou amb adquirir més unitats de tipus Hyuga. Els 22DDH, només amb la seva configuració per a operacions amfíbies ( en aquest cas, d'assalt vertical) implica que les JMSDF han passat a adquirir capacitat de projecció de força. Sembla que els planificadors militars de Tòquio ja no es conformen en ser "escut". Tot i que de dimensions menors, conceptualment els 22DDH s'assemblen molt als futurs LHA de classe America amb els que els Estats Units pretenen substituir a llarg termini els LHD de classe Wasp. Aportem un parell d'elements que creiem que reforcen aquest argument. Primer, en els darrers exercicis Keen Sword, el supòsit operatiu era la reconquesta d'una illa presa per unitats amfíbies enemigues. No cal haver llegit gaire premsa per saber el contenciós sino-japonés sobre les Senkaku, objectiu estratègic que Beijing necessita si vol trencar la "First Island Chain". En segon lloc, la imminent retirada de 9.000 Marines estacionats a Okinawa, fa que la JMSDF hagi de ser capaç de defensar l'illa per ella mateixa. I un dels punts clau per fer-ho és poder-hi desplegar efectius i material de la forma més ràpida possible. Creiem que els 22DDH encaixen perfectament en aquesta funció. I encara no hem parlat de les potencialitats com a portaavions...
No és cap secret que Japó i Estats Units mantenen converses de fa temps per l'adquisició del Joint Strike Fighter F-35. De les 3 versions d'aquest aparell, l'F-35B ( pensat per ser operat pels Marines), té capacitat d'envol i aterratge vertical. Tot i que ni el Ministeri de Defensa japonès, ni representants de les JMSDF han confirmat que hagin de ser pels 22DDH, a ningú se li escapa que són les plataformes perfectes per desplegar-los. El gran espai intern d'aquestes naus permetria l'encabiment dels F-35, així com el personal de suport, material i combustible. És cert que en els pocs gràfics que han aparegut fins ara no hi ha cap Sky-jump, element imprescindible per tal d'estalviar l'enorme despesa de combustible d'un envol vertical. Ara bé, també podrien fer-se servir aquestes naus per operacions "touch-and-go". Així, els F-35, envolant-se convencionalment des de pistes terrestres, no tindrien restriccions d'abast ni de càrrega, podent fer servir aquests "destructors" com a parada per recarregar combustible tot tornant d'executar missions d'atac.
En definitiva, malgrat que els 22DDH siguin qualificats com a "destructors portahelicòpters", és evident que poden fer-se servir per a operacions ofensives, ja siguin d'assalt vertical o d'atac aeri. Si durant mig segle, la JMSDF s'ha mantingut dins les restriccions de l'article 9è de la Constitució japonesa, és per que ha pogut fer-ho. No dubtem pas que a Tòquio hi hagi una part d'orgull nacional en l'impuls d'aquest projecte; ara bé, la principal motivació d'aquest rau en la necessitat. Amb un poder naval i aeri xinés creixent sense aturador, els japonesos ja no es conformen a fer d'escut. L'inici dels treballs de construcció de la primera unitat, el passat mes de gener a les drassanes de Yokohama, n'és una bona prova.
* Notícia publicada al Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya. Recomanem la seva lectura per la comprensió de l'evolució de les Forces d'Autodefensa Japoneses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada