Una Infanteria de Marina catalana (III)*

quina mena d'IM per a Catalunya? En el primer article he explicat què la Infanteria de Marina (IM) era un cos d'infanteria especialitzat en la projecció de poder des del mar sobre terra (entre d'altres coses), concepte sobre el qual s'aixopluguen les operacions amfíbies i la resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de forces expedicionàries. En el segon article he explicat per què Catalunya necessita cobrir aquestes funcions en el seu sistema de defensa, i per què un cos d'IM estarà més preparat per fer-ho que no pas una unitat de terra convencional. En aquest article, que clou aquesta sèrie, oferiré algunes pinzellades sobre quina mena d'IM seria òptima per les necessitats d'una Catalunya independent. Com explicava al primer article, existeixen diversos models d'IM ben diferents entre si. En particular, podem diferenciar-los segons les seves dimensions, d'una banda, i segons la seva institucionalització (és a dir, segons el lloc que ocupen dins les Forces Armades del seu país). Pel que fa al primer d'aquests aspectes, trobem en un primer lloc a la IM nord-americana, amb 200.000 efectius agrupats majoritàriament en quatre divisions d'infanteria i quatre ales aèries; la resta d'IM's, per contra, queden a molta distància dels Marines nord-americans: la segona IM més gran del món, la de Corea del Sud, d'uns 28.000 efectius aproximadament. Cal dir que "més gran" no significa necessàriament "millor": algunes de les IM's més prestigioses del món, com ara la britànica, amb prou feines arriben als 9.000 efectius. En el cas de Catalunya, probablement l'òptim seria prendre com a inspiració (que no com a model de còpia) la IM d'un país de mida geogràfica i demogràfica similar al nostre: els Països Baixos. La IM neerlandesa, una de les més prestigioses del món, compta amb prop d'uns 5.000 efectius repartits en quatre batallons. Amb aquestes mides, la IM neerlandesa és capaç de desplegar-se en 18 hores arreu del món per dur a terme des d'incursions de comando fins missions de manteniment de la pau, passant Una IM de l'estil de la neerlandesa, d'uns 5.000 efectius, petita, àgil i ben entrenada, seria suficient per dotar Catalunya d'una brigada dedicada a les operacions expedicionàries, una altra a la protecció d'instal·lacions i alguns efectius destinats a operacions especials, a missions administratives i a propòsits cerimonials. Suficient, en la meva opinió, pel que necessitarà aquest país de la seva IM un cop esdevingui independent. Pel que fa al segon aspecte que he esmentat, la institucionalització, existeixen tres maneres diferents de dotar d'entitat a un cos d'IM: com a Força Armada independent al nivell de l'Exèrcit de Terra (ET), l'Armada o la Força Aèria; com a cos diferenciat dins l'Armada; o com a cos diferenciat dins l'ET. El primer model és el propi d'Estats Units (1); el segon és el cas més habitual, que podem trobar a Estats com el britànic, el neerlandès, l'espanyol o el rus; el tercer i últim cas el trobem en comptades ocasions, com ara el cas de Grècia o el d'Israel (2). El primer model seria descartable pel cas de Catalunya per un motiu: no és casualitat que es limiti a un sol cas i que aquest sigui, precisament, el de la IM més extensa i prestigiosa del món, la nord-americana. Queda, doncs, la tria entre situar la IM dins l'estructura de l'Armada o de la de l'ET. Una primera intuïció ens podria conduir a pensar que, com a cos d'infanteria, el més lògic seria que la IM s'integrés dins l'ET; al cap i a la fi, les unitats de paracaigudistes, per exemple, depenen de l'ET i no de la Força Aèria. Tanmateix, entre les unitats de parcaigudistes i les IM's hi ha una importància: si bé totes dues "s'inserten" a terra provenint d'un altre entorn (l'aire en el cas dels paracaigudistes, el mar en el cas dels infants de marina), el fet és que pels paracaigudistes l'avió és bàsicament "el taxi" que els porta a l'escenari de les operacions; per contra, en el cas de les IM's, els vaixells són part integral del seu sistema de combat. La flota, per les IM's, no només té funcions de transport, sinó també de centre de comandament, de línia d'aprovisionament i de suport armat (via míssils, artilleria i unitats aeronavals). Una bona part de l'èxit de les operacions amfíbies (vitals per assegurar la capacitat de projecció de poder d'un país sobre el litoral) tenen a veure precisament amb la bona coordinació entre les unitats navals (incloent l'aviació naval) i terrestres implicades. Precisament per això, la tendència general ha sigut la d'enquadrar els cosos d'IM dins les forces navals enlloc de fer-ho dins l'ET. Si observem els països que han fet el contrari, ens trobem en primer lloc amb el cas de França, en el que existeixen les anomenades Troupes de Marine. Contra el que pugui semblar, aquestes no són autèntiques unitats d'IM, sinó tropes originalment fetes servir en missions colonials i que, per raons històriques, han sobreviscut a la desaparició de l'imperi colonial francès. Només alguna unitat d'aquestes Troupes de Marine està especialitzada en les operacions amfíbies i, en general, i malgrat disposar d'una marina amfíbia impressionant, el cert és que França es troba per sota d'Estats com l'espanyol o el britànic en termes de doctrina i preparació per les operacions amfíbies. La resta de països que han optat per la integració de les seves IM's dins l'ET (com ara Israel o Grècia) es troben en una situació similar, amb forces d'IM més o menys preparades per operacions amfíbies però sense arribar als nivells de preparació, doctrina i coordinació amb les forces navals propis ja no de la IM dels EUA, sinó de les de països com Gran Bretanya, Països Baixos o Corea del Sud, tots els quals mantenen les seves IM's com a tropes de terra de les seves Armades, en un sentit similar a com l'aviació naval la composen normalment les unitats aèries de l'Armada, enlloc d'unitats aèries embarcades però vinculades a la Forces Aèria. En general, tots els països que han decidit establir i mantenir un cos d'IM han optat per aquesta forma d'institucionalització, tinguin o no tinguin tradició en aquest camp. Un cas significatiu és el de la Xina, amb unes Forces Armades fortament centrades a l'entorn de l'ET, i que no obstant, en crear la seva IM en data tan tardana com els anys 80, va decidir situar-la dins l'estructura de l'Armada. De fet, entre els esforços de l'Armada xinesa per esdevenir una blue-water navy, amb capacitat d'influència global, es troba l'expansió gradual del seu cos d'IM, tant en efectius com en mitjans i equipament. En conclusió, opino que l'establiment i el manteniment un cos d'IM petit, àgil i ben entrenat, d'uns 5.000 efectius, i integrat dins la futura Armada catalana, és la solució òptima per garantir la seguretat de les instal·lacions navals i donar resposta a les necessitats d'una Catalunya independent pel que fa la projecció de poder sobre el litoral. No es tracta de tenir els mitjans per conquerir Iwo Jima, sinó de disposar d'una unitat preparada per respondre a les crisis emergents que puguin afectar-nos arreu de la Mediterrània, des de l'activitat dels pirates marítims fins la desestabilització d'algun país de la Conca, tot aprofitant la logística i la mobilitat que ofereixen les forces navals, d'una banda, i la flexibilitat i capacitat d'intervenció que atorga el domini de les operacions amfíbies, d'una altra. ------- (1) El Cos de Marines dels EUA es troba, juntament amb l'Armada, sota control civil del Departament de l'Armada; a nivell militar, però, es tracta de dos serveis amb lideratges separats, malgrat que de fet l'Armada proveeix el Cos de Marines de bona part de la logística i de les unitats no-combatents (com ara els sanitaris) necessaris per que aquest Cos dugui a terme les seves missions. Podem veure, doncs, que fi * Tercer dels articles publicats per Derna (pseundònim de l'autor que vol mantenir-se en l'anonimat). des de Blau Naval expressem la nostra gratitud per la confiança dipositada en aquest blog.

Una Infanteria de Marina catalana ( II)*

Per què una IM per Catalunya? A l'article anterior vam veure què és la Infanteria de Marina (IM) i quines funcions acostuma a complir per aquells governs que decideixen disposar-ne d'una. Concretament, havíem vist com a funcions característiques de la IM: 1) la protecció d'instal·lacions navals o d'ultramar (en alguns casos, fins i tot ambaixades); 2) el manteniment de la capacitat militar per dur a terme operacions amfíbies; i 3) la resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de la intervenció de forces expedicionàries. També havíem vist que aquestes dues darreres tasques (operacions amfíbies i operacions expedicionàries de resposta ràpida) es poden aixoplugar sota el concepte de projecció de poder sobre els litorals. Tenint en compte la geografia de Catalunya, la importància i potencial que el comerç marítim representa pel nostre país en virtut d'aquesta geografia, i el paper vital que juguen els mars i els litorals en el món de la globalització, la capacitat del país de respondre ràpidament a crisis expedicionàries es presenta com una necessitat evident, tant de cara a complir amb les responsabilitats que el nostre país tindria dins l'Aliança Atlàntica i les Nacions Unides (la col·laboració amb missions de pau a zones en conflicte, per exemple) com de cara a garantir la seguretat de les vides i els interessos dels catalans i catalanes enfront d'amenaces com, per exemple, la pirateria marítima. És probable, a més, que el viratge estratègic dels EUA cap a la zona d'Asia - Pacífic deixi la Mediterrània relativament desprotegida i incrementi la necessitat que els països europeus es facin càrrec de la seguretat a la zona. El nostre país, en aquest sentit, té dues opcions: participar d'aquesta responsabilitat o deixar-la en mans d'estats com l'espanyol. En ocasions, s'ha acusat els cosos d'IM de representar un paper redundant que poden ocupar perfectament unitats de terra normals i corrents, embarcades pel seu ús en operacions expedicionàries quan l'ocasió ho requereixi. Certament, la història de les operacions amfíbies (les més complicades d'entre les operacions expedicionàries) està farcida d'exemples de forces de terra no-vinculades a cap cos d'IM que han sigut capaces d'executar-les amb èxit; entre elles, les que van dur a terme el desembarcament de Normandia, el més gran assalt amfibi de la història, bàsicament protagonitzat per unitats d'infanteria convencionals dels exèrcits nord-americà, britànic i canadenc; la presència d'unitats d'IM en aquesta enorme operació bàsicament es va limitar a alguns comandos dels Royal Marines britànics i poca cosa més. Tanmateix, una anàlisi més acurada de les coses com la que ens proporciona el famós teòric militar Basil H. Liddel Hart (1) ens mostra que, en comparar les operacions amfíbies dutes a terme a Europa i a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial amb aquelles que es van dur a terme al Pacífic durant el mateix conflicte, les primeres palesen multitud de defectes de coordinació i planificació entre les forces terrestres i navals implicades, que es van traduir en un gran nombre d'ensopegades i retards que al seu torn van acabar tenint un cost en vides humanes i que, de no ser per l'abassegadora superioritat aliada en termes logístics i de potència de foc, haguessin pogut acabar traduint-se també en importants derrotes tàctiques. Per contra, les operacions dutes a terme al Pacífic, a les que es van destinar força menys recursos que no pas a les d'Europa o Àfrica, van ser executades amb molta més eficiència. Com a explicació d'aquesta diferència, Liddell Hart assenyala un factor clau: la forta presència, a les operacions del Pacífic, del cos d'IM nord-americà, els famosos Marines. Sense embuts, Liddell Hart afirma que "la presència d'una punta de llança formada per divisions d'Infanteria de Marina a les operacions de desembarcament al teatre europeu hagués suposat una diferència enorme en termes de rapidesa i efectivitat". L'opinió de Liddell Hart queda reforçada si tenim en compte que, en el període d'entreguerres, la pràctica totalitat dels països occidentals va desestimar la conveniència de les operacions amfíbies, degut al desastre de la campanya amfíbia de Gal·lípoli durant la Primera Guerra Mundial, en que l'exèrcit turc va derrotar les molt superiors tropes franceses i britàniques recolzades ni més ni menys que en el poder naval de la Royal Navy britànica. Un dels pocs països que va respondre a aquest desastre formulant una doctrina amfíbia adaptada a les condicions de la guerra moderna van ser els Estats Units, i qui es va encarregar de fer-ho, sovint topant-se amb el desinterès tant de l'Exèrcit com de l'Armada, va ser la Infanteria de Marina nord-americana. De fet, quan França va ser ocupada pels nazis i l'Exèrcit nord-americà va ser conscient que ja no disposava de ports aliats a l'Europa Occidental, i que per tant necessàriament hauria de lluitar a les platges si entrava en guerra amb Alemanya; quan això va passar, dic, els primers entrenaments amfibis d'unitats d'infanteria de l'Exèrcit els van dur a terme oficials de la Infanteria de Marina. D'alguna manera, els Marines nord-americans, sense lluitar a Normandia, van fer possible el desembarcament. La presència d'un cos especialitzat en la guerra expedicionària i amfíbia va donar fruïts, doncs, fins i tot en aquells fronts on aquest cos no va ser físicament present. Liddell Hart, per tant, explica mitjançant l'exemple històric que un país només pot explotar al màxim la flexibilitat i la capacitat de resposta ràpida que atorguen les forces amfíbies si disposa d'un cos militar especialitzat en la projecció de poder militar sobre terra. És a dir: una IM, segons la definició que estic fent servir en aquesta sèrie d'articles. Un altre cas històric vindria a confirmar les tesis de Liddell Hart: el de la IM soviètica. Aquesta va servir com a unitat d'elit durant la Segona Guerra Mundial i desmantellada després d'aquesta. Tanmateix, l'any 1961 va ser refundada al si de l'Armada Soviètica. Entre els motius que van impulsar el govern soviètic a prendre aquesta decisió es va trobar la incapacitat de la URSS per intervenir a greus crisis internacionals com la de Suez o la del Líban (2). La Unió Soviètica, amb el seu poderós Exèrcit de Terra, era incapaç de fer-lo servir per exercir ràpidament influència sobre cap crisi que es desenvolupés a cap regió a la que hagués d'arribar per mar. La refundació de la IM soviètica llest per projectar-se sobrme terra va servir per cobrir aquesta mancança fins on ho permetia el potencial de l'Armada Roja. Si, com he dit, disposar d'una certa capacitat per projectar poder del mar sobre terra és essencial per a la seguretat d'un país marítim com Catalunya, i si acceptem l'argumentació de Liddell Hart (reforçada per l'exemple soviètic) que acabo d'exposar, aleshores queda clar que les futures Forces Armades de Catalunya haurien de contenir al seu si un cos d'IM adequat a les possibilitats econòmiques i a les necessitats de defensa d'una Catalunya independent. En el proper article, l'últim d'aquesta sèrie, oferiré algunes pinzellades sobre quina mena d'IM hauria de tenir el nostre país. ------- (1) Liddell Hart, B.H. (1980); "Marines and strategy", Marine Corps Gazette, Juny 1980, pp. 22 - 31. (2) Lewis, E.G. (1977); A comprehensive examination of the Soviet Naval Infantry, U.S. Army Institute for Advanced Russian and East European Studies, Garmisch. * Segon dels articles publicats per Derna (pseudònim de l'autor que vol romandre a l'anonimat. Aquest blog seguirà promovent el debat en matèria naval, quelcom imprescimdible en uns moments tant crucials per Catalunya.

Una Infanteria de Marina Catalana (I)*

A mida que s'apropa el moment en que Catalunya pot convertir-se en una República independent al si de la UE, els debats sobre el disseny institucional del futur Estat van prenent forma i anticipant les decisions que caldrà prendre. Un d'aquests debats en marxa és el vinculat al model de defensa de Catalunya. Sovint, aquest debat se centra en la pregunta sobre si Catalunya hauria de disposar, o no, de Forces Armades pròpies. En aquest article parteixo de la premissa que, efectivament, caldrà que Catalunya disposi d'unes Forces Armades pròpies, integrades dins l'estructura militar de l'OTAN. L'objecte d'aquest article és, doncs, un altre: argumentar la necessitat que aquestes Forces Armades continguin un cos d'Infanteria de Marina (IM) petit, àgil i ben entrenat, compost per uns 5.000 efectius i integrat dins una futura Armada catalana i dota Què és la IM? Poden donar-se diverses respostes a aquesta pregunta, atès que els models d'IM varien des dels arxiconeguts "marines" nord-americans, d'amples dimensions i integrats dins el Departament de l'Armada nord-americana, fins la IM grega, de dimensions reduïdes i integrada dins l'Exèrcit de Terra hel·lè. Una definició que podria aixoplugar aquests diversos models és la que definiria la IM com un cos d'infanteria (és a dir, de soldats d'a peu) especialitzat en operacions de naturalesa naval com els abordatges, la protecció d'equipament i instal·lacions navals i les operacions de projecció de força sobre els litorals (com ara els assalts amfibis). Es poden trobar cosos d'IM en èpoques tan remotes com l'antiguitat grega, en que una potència marítima com Atenes incorporava als seus vaixells destacaments d'entre 10 i 20 infants de marina coneguts com epibatai. Els almogàvers catalans també van desenvolupar, en certa manera, funcions pròpies d'un cos d'IM durant la Guerra de Sicília entre la Corona d'Aragó i la casa d'Anjou al s. XIII. Normalment, però, es considera que la IM tal i com la coneixem avui en dia neix amb la formació dels primers cosos estables d'IM, com ara l'espanyol (1537), el britànic (1664), el neerlandès (1665) o el nord-americà (1775). Amb el pas dels anys, les missions de naturalesa estrictament naval (com els abordatges) van anar esdevenint menys importants i, en canvi, va augmentar la importància de les IM's com a forces de projecció sobre el litoral. Fruit d'aquesta evolució, actualment els estats que mantenen IM's les fan servir fonamentalment per tres propòsits: 1) protecció d'instal·lacions navals o d'ultramar (en alguns casos, fins i tot ambaixades); 2) manteniment de la capacitat militar per dur a terme operacions amfíbies; i 3) resposta ràpida a crisis emergents que requereixin de la intervenció de forces expedicionàries. Un Exèrcit de Terra (ET) pot desenvolupar aquesta darrera tasca mitjançant unitats d'infanteria lleugera (com ara els paracaigudistes), però normalment aquestes unitats són massa dèbils per aguantar per si soles durant gaire temps. Una IM, sense tenir la capacitat ofensiva de les unitats més poderoses de l'ET (infanteria mecanitzada, brigades o divisions blindades...), sí que disposa, no obstant, de la capacitat de desplegar un poder ofensiu major que el de les unitats d'infanteria lleugera amb una rapidesa similar a aquestes, gràcies a la logística i la mobilitat que ofereixen les forces navals amb les quals està íntimament relacionada en tant que Infanteria de Marina. Els dos darrers propòsits que he esmentat (operacions amfíbies i operacions expedicionàries de resposta ràpida) poden englobar-se sota el concepte, més ampli, de "projecció de poder sobre el litoral". En el següent article explicaré per què crec que es tracta de dues tasques fonamentals per a la seguretat i la defensa d'una Catalunya independent, i per què opino que una IM catalana constituiria un recurs estratègic vital de cara a afrontar aquests reptes. * Publiquem un seguit de 3 articles enviats per Derna (pseudònim de l'autor, que vol romandre a l'anonimat). Agraïm la confiança de l'autor en aquest blog que, més enllà de coïncidir o discrepar, sempre promourà el debat sobre afers navals.

Iran's fast attack craft fleet: behind the hyperbole*

Technical analysts, policy advisors, strategic planners and even the media rallied around the key buzzwords of 'anti-access / area denial' (A2/AD), 'hybrid warfare' and 'swarm tactics', hyping up the situation. Despite using such niche terminology and increased discussion in the public domain, it is necessary to look beyond the IRGCN's provocative rhetoric to evaluate such developments in their naval arsenal.

Reverse engineering the Bladerunner

Manufactured by Ice Marine, the Bladerunner, sold through a structure of international transactions, ended up in Bandar Abbas, Iran's largest port, which houses the IRGCN's headquarters. There, the vessel was dissected, rebuilt and armed with sophisticated weapons systems. Like previous platforms, design analysis from reverse engineering procedures was used to build and commission a fleet of clones capable of executing IRGCN missions in Iran's littoral areas in the Strait of Hormuz.

Questions were raised about Iran's ability to copy the main performance components of the Bladerunner, specifically the twin 1,000 HP Caterpillar C18 inboard engines and Arneson ASD12 surface drives, but technical experts suggest that Iran may well have the capabilities to replicate these components and IRGCN leadership claims they've already succeeded. With these systems, speed alone would offer the vessels a competitive offensive and defensive performance edge, allowing hit-and-run activities to be executed with top-notch manoeuvrability.

Comparing these activities to Iranian operations during parts of the Iran-Iraq War, dubbed the Tanker War, it is evident that the IRGCN has taken modernisation seriously. Their goal is to replace their underperforming Chinese and North Korean vessels with indigenously produced FACs to participate in 'swarm attacks,' a tactic in which waves of small vessels attack a larger slow capital target overwhelming it with small arms / RPG / missile fire, or even ramming it in suicide kamikaze-style attacks. Judging by aesthetics alone, the new fleet emits an air of professionalism as depicted in the box-out comparison.

Arming a faster fleet

These vessels can be outfitted in a variety of configurations, ranging from small arms to cruise missiles. Image analysis reveals that the majority are armed with at least one mounted DShKM 1938 heavy machine gun (12.7×108 mm, slightly larger than .50 cal), as well as 107mm or other similar rocket-launchers.

"These are radar guided anti-ship cruise missiles capable of destroying 1,500-tonne targets and damaging even larger ones."

Iran's missile capabilities continue to grow. In reference to arming FACs, deputy defence minister and head of Iran's Aerospace Organisation, General Mehdi Farah, stated that the country's "missiles have the capability of being launched from vessels with speeds of over 30 knots, and these missiles include Zafar, Nasr, Noor and Qader." These are radar guided anti-ship cruise missiles capable of destroying 1,500-tonne targets and damaging even larger ones.
On top of this, the Iranians have imported Russian Shkval torpedoes and created indigenous clones, which they claim are outfitted on some of their FACs. These torpedoes which travel around 200 knots are a threat as many modern seaborne radar and targeting systems cannot engage surface projectiles at that speed.
Iran has already begun practicing delivery of Chinese made EM series and other devices from FACs in the Caspian in order to avoid further tension in the Gulf. Using these assets together with other conventional systems, Iran bolsters its A2/AD capabilities for control of Hormuz. Deploying mines in the strait would leverage Iran's FAC capabilities, forcing any power to think twice about intervening in the region, let alone transiting the Strait - firstly because of the psychological deterrent of operating in a constricted mined waterway, and second for the expensive, prolonged and dangerous task of post-conflict demining.

Controlling the Strait of Hormuz

The IRGCN seeks to develop and maintain a force capable of preserving Iranian control over the Strait of Hormuz. Jumping to conclusions about coalition forces having superior defensive surface capabilities and airpower, which may be correct, unfortunately places thorough analysis of the IRGCN in the backseat. It is imperative to keep in mind Iran's willpower and creativity and not underestimate the potential of the IRGCN, to execute spontaneous unconventional operations with its ever-growing asymmetric fleet against military or civil assets.

"The IRGCN seeks to develop and maintain a force capable of preserving Iranian control over the Strait of Hormuz."

Though a handful of FACs can be easily defeated with a wide array of defensive technologies, including helicopter-launched over-the-horizon targeting systems, a 'swarm' of such craft in the triple digits would be beyond overwhelming. Populating the local maritime domain with such a saturation of vessels could render defensive targeting systems useless, as they may not be able to simultaneously monitor, let alone engage, hundreds of swarming Iranian FACs. Moreover, RoE may not be cleared to engage all targets until they are identified, pose a direct threat, and are within their own offensive range.

While the likelihood of an FAC swarm attack against coalition military vessels remains unlikely, should Iran choose to turn its FACs against even one commercial vessel, it could cause catastrophic damage, with global policy and private sector ramifications. The FACs can swiftly outmanoeuvre the civil and military traffic in this relatively narrow and confined waterway and instigate problems, ranging from harassment of military vessels as already done, to a variety of direct attacks against commercial assets in Hormuz, reminiscent of the Tanker War.

Managing director of Strategic Analysis political risk consultancy, Ruth Lux, said: "The Strait of Hormuz is the most important oil chokepoint in the world and Iran is unlikely to close it as its economy is dependent on exporting upwards of two million barrels of oil a day via the Strait. Furthermore, Iran does not want to alienate those countries which oppose broader sanctions and it knows that a closure of the Strait would result in a US-led military response, which Iran wants to avoid. Continued Iranian threats are already having a negative impact on the energy market as Iran is capable of executing damage to infrastructure and harassment of vessels without full closure of the Strait."

While there appears to be no doubt that a closure of the Strait would be just as detrimental to Iran as to other countries dependent on energy supply from the Gulf, the IRGCN continues to reaffirm its ready ability to close the Strait of Hormuz at ease if provoked. Should a threatened Iran choose to take any A2/AD action in this strategic waterway, it would most likely come as a hybrid operation - using Iran's FAC fleet in support of shore-based missile capabilities and rapid deployment of naval mines to restrict access through Hormuz. Using these assets together, Iran may be able to leverage its capabilities to execute a more serious and sustained A2/AD operation than commonly perceived.

Vessels

Seraj-1 fast attack craft
Built on the Bladerunner design, known for its stability, high mobility and power, this vessel was first indigenously cloned in 2010 and then mass produced between 2011 and 2012. The original Bladerunner has a remarkable top cruising speed of 65 knots, but IRGC naval commander Rear Admiral Ali Fadavi claims his Seraj-1 vessels are modified to 80-85 knots, with later generations expected to reach a target goal of 100 knots. Images show the Seraj-1 outfitted with modified 107mm rocket launchers (11 tubes) and a forward mounted DShKM 1938 heavy machine gun, though other weapon configurations are of course possible.
 
Torgah fast attack craft, or 'Boghammar'
These are modified versions of the fast attack craft bought in 1984 from Sweden's Boghammar Marin during the Tanker Wars and later refitted with Seatek diesel engines and a variety of large calibre armaments, most notably over-bridge 107mm rocket launchers and forward mounted DShKM. In the mid 2000s the Maritime Industries Group, a component of Iran's state Defence Industries Organisation, began reproducing mono and double-hull variants indigenously.

Zolfaghar fast attack craft
These lightly armoured, indigenously produced Iranian FACs are capable of speeds up to 70 knots. Note the twin tubes for Nasr-1 cruise missiles, as well as forward and rear mounted DShKMs.

Bavar-2
Iran has included development of ekranoplans (sea-skimming ground effect vessels) to its FAC portfolio. The Bavar-2 is Iran's miniature version of a ground effect vehicle design never seriously developed for military use except by the USSR. Iran has built small ekranoplans capable of high speeds over flat land as well as water. The Iranians claim this craft is 'stealth' due to its low profile, though specialists indicate otherwise, especially as its exposed engines will glow in thermal imaging. Moreover, IRGN leadership has stated their ekranoplans are armed with machine guns and surveillance cameras.

Ya Mahdi
There has been speculation that the IRGN may use FACs for suicide missions. Some experts argue that FACs used in a suicide-style attack against multibillion dollar navy vessels would be catastrophic. Historically, however, suicide attacks have never been common operating procedure for any navy, let alone Iran, though it should not be ruled out due to increased radicalisation among the IRGC ranks. In today's paradigm, however, remote controlled, unmanned vessels may be able to deliver a similar affect without the loss of a pilot's life. Iran has developed the remote-controlled stealth Ya Mahdi, a high-speed unmanned and radar-evasive vessel to do just that.

* Article publicat a Naval Technology. Una breu però interessant panoràmica sobre l'inventari de llanxes d'atac ràpid iranianes.